Estranya història

Hi havia una vegada… Vols dir? No, no. Millor començar d’una altra manera. Què tal fa molt i molt d temps… Mmmmm… Tampoc, no em convenç. M’agradaria un començament que no fos tant típic. D’acord, què et sembla… no, no. I… tampoc, deixa-ho córrer, que no eren bones idees. Continuem pensant…
Un moment, amb qui estic parlant? Potser és que m’he tornat boja? Deixa'm mirar si hi ha algú per aquí... Confirmat, no hi ha ni una ànima al meu voltant i xerro sola. Com continuí per aquest camí segur que no tindré mai feta la història per en… Per cert, per qui era? Quina memòria la meva. Vejam, deixem pensar… Ah, si ja està! Ai no, quina ràbia ara m’ha marxat del cap… Mmmm… Ara si que ho tinc! Què et pensaves que m’havia oblidat de tu? Pots estar tranquil que recordo perfectament que era per a tu!
Em sembla que no anem pas bé, primer parlava sola i ara parlo amb tu. No ho entenc, què faig parlant en veu alta si ningú m’està escoltant? Si d’aquí uns segons entressin per la porta uns homes amb bata blanca no ho trobaria gens estrany… oi que no Marieta? Ai ai, ja hi tornem a ser, ara parlant amb la Maria… Va deixem-nos estar de romansos i anem directe al gra. Mmmm… quin gra? Ah, si, si, tot controlat… la història per l’Albert. Doncs xiquet aquí la tens, a veure que et sembla...

“Tot va començar un dia de pluja (de pluja? O assolellat? no, no, de pluja ja va bé) quan l’Albert (Albert a seques? No era una història medieval això?), més ben dit el cavaller (mmmm… com es podria dir?) Safirot (original eh?) va decidir anar a cavalcar una estoneta amb el seu cavall (però no havies dit que plovia? Va sortir amb el xàfec que queia?) (Aix… estic farta d’aquesta veu que critica i protesta per tot… Vols fer el favor de deixar-me continuar narrant?) (…) (Gràcies, molt amable. Al final ja diràs la teva… però ara calladeta estàs més maca)
Doncs el què deia… Millor torno a començar…

“Era un matí de pluja quan el cavaller Safirot va sortir del seu castell, en el qual feia poquets dies que hi vivia. Aquell dia va sortir ràpidament, alguna cosa l’inquietava i tot per un somni que havia tingut a la nit.
A prop del llac una donzella anomenada Mitti s’aixoplugava sota un arbre. Es van començar a sentir passes i una ombra negra en un obrir i tancar d’ulls es va endur la donzella.
El cavaller Safirot va arribar on minuts abans hi havia la donzella, ara desapareguda. Va recordar que en el seu somni apareixia un arbre i una silueta tota negra. Es va acostar a l’arbre i va descobrir que a terra i havia polsim de sofre, havia fet tard, i això només podia dir que el follet de les tenebres havia passat per allà.
El cavaller, com que anava ben xop i el cavall ja esternudava va decidir descansar una estona, però mentre estava tranquil•lament ajagut sota l’arbre va tornar aparèixer el follet de les tenebres i es va emportar el cavaller, deixant el cavall dormint profundament en aquell indret.
En un castell tètric hi havia empresonats el cavaller Safirot i la donzella Mitti. Era el castell del follet de les tenebres i estava situat uns quants metres sota terra.
La donzella i el cavaller van començar a pensar una manera per sortir, i se’ls hi va acudir que la única solució era fer venir el follet de la llum. Perquè per vèncer la foscor no hi ha res millor que la claror. Però tenien un petit problema i era que no sabien com es podia convocar el follet de la claror, el qual vivia en el seu castell situat a dalt dels núvols.
Els dos joves van tancar els ulls i mentalment van imaginar-se un món ple de claror i llum. I per art de màgia va aparèixer un follet daurat davant seu, era el follet de la claror, hi havia vingut a treure’ls d’allà dins.
De sobte una claror va il•luminar aquell castell i el follet de les tenebres es va perdre entre ella, tot va desaparèixer i els dos joves es trobaven estirats al costat del llac, on encara hi dormia el cavall del cavaller Safirot. Tot romania amb tranquil•litat i silenci fins que es va sentir un soroll molt estrany, era com una alarma. I efectivament, era l’alarma del despertador que anunciava que ja era hora de llevar-se.
L’Albert i la Mireia es van despertar, es van mirar els ulls i es van dir mútuament que tot havia estat un somni. Però… mentre a una habitació d’una casa qualsevol passava això… a la finestra que donava al carrer hi havia una silueta daurada que els observava amb un gran somriure.”

(Vinga va, ja pots parlar! No tens res a dir? Després d’estar tot el principi fent-me la punyeta…) Si, si tranquil•la que ja sóc aquí! He de dir que m’has sorprès quan has dit allò del cavaller i la donzella m’imaginava una de les típiques històries, en les quals el cavaller salva a la donzella que està en perill… (Ah, doncs no, consistia en fer-ho diferent). I mira que fer aparèixer dos follets? No he entès pas què hi feien a l’època medieval… No són del món dels somnis? Clar que al final figura que tot és un somni… Ai, saps què? Que passo de dir tot el què pensava mentre ho llegia, ja que estic prenent mal, és igual… (Això vol dir que t’ha agradat oi?) D’acord, ho reconec t’ha quedat bé! Esperem que en aquell xiquet li agradi i segons va dir ho pugui il•lustrar… (Veig que ens em acabat entenent).