Estimem la llengua.

Lletra a lletra dibuixe les meves arrels i la meva identitat. A cada full, l'odi de gent que desitja borrar nostres petjades. Les senyeres al vent pinten les façanes de cada poble i ciutat que ens han estimat des de petits. Aquest és el nostre país, la seva gent és la nostra gent i la seva llengua també és nostra llengua. Parlen de nosaltres com si fórem delinqüents, lladres i explotadors. I nosaltres només lluitem pel que és nostre, allò que dia rere dia ens intenten llevar; nostra cultura i nostra identitat. Sabem, -de bona mà-, que un poble sense llengua es pot dir que no té res, i respectem sens dubte totes les llengües com desitgem que facen amb la nostra. Un poble que parla, que somnia, que pensa i estima, encara no puc entendre quin mal fa, i com deia Joan Fuster: “Estem farts d'haver de demanar perdó per existir”. Nosaltres som els mateixos que sempre han suportat la manca de llibertat. Aquells que lluiten pel que és seu, allò que ha sobreviscut al llarg de tants anys. Som les arrels d'aquells que allà pels anys quaranta, quan a les cases no hi havia ni ràdio ni televisió tenien converses llargues amb un ric aprenentatge tot i que no tenien coneixements de gramàtica, però era la necessitat de parlar la seva llengua, una necessitat que naixia de dins. Ara estem farts d'aguantar les burles absurdes d'aquells que odien la nostra cultura. Quin mal fem? Ara i sempre continuarem lluitant per aquells que tenien una mínima esperança en nosaltres. Per aquells que van lluitar per uns ideals i pel futur del poble. Som i serem.

"T'adones amic, que fa ja molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim.. que la nostra és la d'ells?" Raimon