estenies la roba

On cantusseja l'única
mar
movedissa,
solta la cabellera,
fondíssima,
aquella cosa pura que jo guarde
esdevé més i més
veritat.
Llum, via de sang,
aire,
no lluny de tu, al teu costat.
Veu blanca, alba, blau que diu
l'atzar que tu destries,
i que jo palpe
mentre et mire
d'amagat.