Esperança

Créc, estimat Grünewald, que és un dels teus millors poemes o, millor dit, un dels poemes teus que més m'ha agradat. I et diré que és un d'aquells poemes que penso que hauríem de tenir la sort de trobar en un d'aquells moments en què sentim l'ànima decaiguda, el cor trist, moments d'aquells on sembla que no trobes la sortida enlloc, moments de confusió, moments de desesperança..... perquè la seva lectura fa renéixer, fa pensar que algun dia, en algun moment inesperat, on menys t'ho pensis, trobaràs totes les coses per les quals ha valgut la pena esperar.... i totes aquestes coses, prendran forma en una persona, en un ulls que ara encara et són desconeguts, en un somriure que ara no sents, però que, silenciosament, et dirà que ja és allà, que ja ha arribat, per estar amb tu. I junts podreu mirar el mar, sense cap por d'ofec, sense cap temença a les onades. Ara t'oprimeixen el cor, però l'esperança de la trobada, et dóna el coratge per seguir esperant, i esperant.... Perquè tens tota la certesa que ella vindrà, i des d'aquell moment, "tot, tot, serà diferent".

Un cant d'esperança lloable, ben escrit, molt acurat, que destil·la una emoció continguda, un sentiment serè, i apassionant alhora.

Et felicito molt i molt sincerament. És un bell poema, per al meu gust, impecable en la forma i en el fons. Enhorabona! crec que t'estàs desfent molt bé d'aquell encorsetament que em comentaves un dia...

Un petó, Santi, fins la propera!