ESPASA DE VIRTUT

Un relat de: serrallonga

1-

I veus l'espasa al mig del menjador. Freda, sola, l'instrument dels jocs amb en Dani. Aquesta eina de joc que et retrobava amb el fill, amb el noi, amb la mateixa reminiscència que et planyia el no retrobament amb el pare. Amb el fill no serà així. Hi has jugat fins deixar-te part de l'anima per tal que en la llibertat, propiciï el retrobament amb la nissaga. La nissaga interrompuda, la nissaga que no t'han sabut transmetre.
I amb l'espasa, la gran sotragada.
Saps que el pobre infant està, amb la Bel, lluny, a la clínica, on aquesta nit l'operaran del cop provocat per la sacsejada que un altre vailet l'ha empès contra el barrots de la reixa de ferro forjat del tancament del pati de col·legi.
Et retruny la veu del metge:
- Segurament no serà res. L'operarem i rectificarem el tabic nasal i el crani també el rectificarem. Crec que no quedaran seqüeles.
El llenguatge mèdic. Aquest llenguatge distant, sense implicació emocional. I et sents preguntar:
- Però segur que no tindrà res..?
- Bé, sembla que no, sembla que no serà res. Avui sabrem si hi ha un coàgul al cervell.
De ben segur que el metge vol que les seves paraules siguin tranquil·litzadores, Però la Bel i tu us vàreu mirar i sense dir-vos cap mot enteníeu que les paraules del metge, en la mesura que "els semblava" que no hi hauria coàgul, us estaven dient que si, que n'hi podia haver.
I tu valent, cor fort. Tranquil·litzes la Bel.
- Ca!, no serà res. Ja ho ha dit el metge. Res de res. Demà com nous cap a casa.
Saps que menteixes, però per res del mon vols causar més dolor al cor migpartit de la mare en veure el fill en un tràngol tan dur. En una situació no desitjada, on el sentiment s'esfondra vers el que sembla inevitable.
Cor fort. Ets l'home. I recorda el que senties dels llavis de la iaia Tereseta: Els homes no ploren. Només ploren els nens i les dones. Els homes han d'aguantar les maltempsades de la vida. Els plors, les llàgrimes, els sentiments només poden ser femenins. La societat disculpa les dones, els homes no... Frase que la vida t'ha ensenyat que és absurda. Pots i vols plorar com un home.
I ara sol a casa, on, sense gana, menges un petit mos de pa. Veus l'espasa sola, deixada, desvalguda al mig del menjador. Aquesta estança que, de cop, s'ha tornat negre, esgarrifosa. Sense la presencia dels estimats, la Bel, en Dani, l'Ari... i sabent que, potser, l'espasa no tornarà a ser empunyada per l'infant que, ara, aquest dia primer del segle XXI, s'està al llit de l'hospital, esperant l'operació que ens dirà si te el coàgul fatídic que, Deu no ho vulgui, se'l pot endur.
T'aixeques d'una revolada, prens l'espasa i amb un signe que no vol ser desafiador, l'aixeques vers l'infinit. I es en aquell instant que comprens el signe. L'espasa, aquesta de joguina, emprada com espasa de virtut, l'enlaires i entre dents surt el conjur. El dreces al cel . I caus de genolls,
- Per què... per què... per què tant de dolor?
I et sobta el propi conjur, et transporta en el temps, el temps reculat on l'espasa prenia el sentit, on l'espasa era el signe. Avui l'espasa es el signe de la teva derrota. Aquesta derrota que s'acosta i que, si venç, se t'endurà part del que més estimes, d'aquell que saps que t'entronca amb el teu passat. Sempre ho has sabut, el fill t'entronca amb el pare, amb qui no has establert mai diàleg. El diàleg no iniciat saps que l'iniciaràs, el continuaràs i el reprendràs en la figura del fill. Aquest fill de deu anys. Aquesta part de tu mateix que ara, saps que s'està debatent per no marxar, per no deixar-vos orfes de la vostra pròpia orfenesa. Aquest fill que saps que et farà retrobar allò que ja creies perdut, l'empelt amb el teu propi jo, amb la teva pròpia nissaga, amb el teu propi infinit.
I l'espasa. El signe. El signe diví que es fa present. I s'ennuvola el pensament i s'esvaeix el mal averany. I la ment es relaxa, el cos cau al damunt de les rajoles fredes del menjador. Sents el timbre furient del telèfon, aquest so monòton que et desvetlla sempre. El deixes trucar. No és per a tu, et venç la son, et venç la por, et venç el temor, saps que la trucada pot ser la noticia d'allò més indesitjat. El timbre sona. Es perd en la llunyania. Truquen...

-2-

... Prens l'habillament de les festes, avui és festa. Sant Martí, patró de vila. Has sentit trucar la gran portalada d'aquest petit castell encimbellat en aquest minúscul turó que porta el nom de la vostra nissaga: Vilardell. Els trucs retrunyen amb la força de qui vol ajuda. Baixes la gran escala rústega. El servei deu estar agombolant el bestiar, pels verals de Bocs.
Surts poc a poc. Et trobes el captaire .
- No tindríeu pas un mos per aquest pobre captaire.
- Prou. Li fas . Espereu un moment bon home.
Retornes dins la llar. Puges al primer pis on hi ha la gran cuina, al redós de la llar, els calamàstecs penjant de la campana, amb l'olla sempre bullint, escalfant el brou que servirà de menjades per tota la gernació de la casa. Prens un bocí del pa acabat de fornejar. Baixes l'escala d'una revolada, surts corrents i allargues el braç per donar el bocí al captaire. No hi és, ha fugit. T'ha deixat. Sol, et mires el teu propi braç pretenent donar el pa al pobre. Ha fugit. De cop entrelluques que, recolzada a l'obi del bestiar, hi ha l'espasa. Brunzent, ufanosa. Una espasa corprenedora. Una eina com poques vegades l'has vist. T'hi atanses. Poc a poc. Comproves l'empunyadura, amb el gravat d'or repujat de la imatge de Sant Martí, l'espasa i la capa. Creus que es un encanteri. No pots creure el que els teus ulls incrèduls et mostren. L'espasa de virtut. Ho copses a l'instant. L'espasa que el captaire t'ha lliurat. Un signe. El signe. L'espasa que foragitarà la gran bèstia. L'espasa, signe diví per foragitar el drac que us ajoca a la terra. Es el signe de la lluita i de ben segur, el signe de la victòria damunt del mal que, en forma de drac, us te posat el jou de la vergonya, el jou del deshonor. Els vianants han deixat de passar pel camí ral. Aquest camí romà del que tots n'esteu tan orgullosos.
I amb l'espasa a la ma, fas cap a l'ermita del Sant, allà al redós del Partagas, aquest rierol que mai us ha fet gràcia. Sempre eixut, i quan es desboca, com cavalls a la fosca, nega els camps, i masies de l'entorn.
Crides la universitat. I tots, en conjur, acordeu vèncer el drac. Reblar la bèstia que us capgira l'existència. Ho acordeu ràpidament. Cal vèncer la bèstia. El signe diví en forma d'espasa us mostra el camí, L'espasa de Sant Martí, de ben segur que el captaire era Sant Martí disfressat i el signe és diví. L'espasa es de virtut. L'arma que esperàveu. Mai dels mais, cap cavaller amb una arma de virtut ha perdut cap justa.
T'habilles l'armadura brillant refulgent. L'armadura de les grans diades. Lluent, reflecteix el sol de migdia. I al front dels cavallers que, engrescats, et segueixen, feu camí cap a la roca. El drac dorment ni s'assabenta que arribeu. Però es tanta la gatzara que se sent, que finalment treu el seu cap ferotge de la petita cova que serveix de guarida.
Es dreça davant teu. Et llença una bramul desafiador i rebolcant-se furiós envesteix. I es llavors que s'esdevé part del miracle. Emmirallat en la brillant armadura, s'esglaia de la seva pròpia lletjor. Bramula, es retira i pretén de nou atacar esbufegant. Sense perdre ni un sol dels instants que permetin que el pensament esmussi la teva ardor, fas voleiar l'espasa i d'un sol cop, el cap de la bèstia rodola. Bramulant, esbufegant. El bé ha vençut el mal, dreces l'espasa vers l'infinit i el conjur surt sense ni pensar:
Braç de virtut
Espasa de cavaller
Has mig partit la roca
I el drac també

Sense adonar-te'n has trabucat el conjur. La virulència del moment t'ha fet llençar la fúria vers l'infinit i has vexat la infinita bondat de Nostramo. El conjur:

Espasa de virtut
Braç de cavaller
Has mig partit la roca
I el drac també.

Has desafiat la providència divina. I una gota de la sang del drac acabat d'occir, regalima per l'espasa encara enlairada i s'atura al braç ferreny que la sosté. Les forces minven, caus, rodoles, el buit, el gran buit, la negror de la buidor infinita...

-3-

... I et retrobes al menjador, estirat a terra, amb l'espasa d'en Dani a la mà. El gran somni, el buit que et relliga. La senyal. Contra el designi diví no cal dreçar-s'hi. La bondat es infinita, però no pots vèncer el dolor de la incertesa.
El telèfon encara truca.
El prens, ara si, d'una revolada.
La veu de la Bel.
- On eres que has trigat tant a contestar.
- Oh res, no... aquí. Es que ara acabava de dinar... -t'excuses.
- Ja pots venir. El metge ha dit que no hi ha coàgul. L'operaran però sembla que tot anirà bé.

Lentament. La petita espasa de joguina cau de les teves mans. La mires. Un instant. En un instant tot et podia ser pres.
Retornes a la vida. Per ara. L'instant precís. Aturat en el temps. Reprens l'alè. El somni. La vida. El retrobament.

I el metge fa la seva feina, i vosaltres, amb la Bel, sols, amb els rostres esblaimats en aquesta minúscula sala d'espera, on, en un instant tot us podia ser pres.

Recordeu, amb paraules mudes, l'esguard perdut, el tràngol passat de tenir en Dani. La llarga angoixa de pensar que ja no tindríeu el fill. L'angunia de pensar que no tindríeu el noi. Fins que finalment, joiosament vàreu tenir el noi. El lligam, el passat, el futur. I us l'heu estimat, com heu estimat l'Ari, que va venir després, quan ja tot estava desnonat, quan ja us havien dit que res, que no podríeu tenir fills. Va venir la petita Ari. La juganera. L'alegria de la casa, el gínjol bellugadís, i l'alegria va venir acompanyada d'un nou ésser que us estimava i que estimàveu fins el dolor.
I recordes, sense paraules, la vegada que, neguitós perquè un mal revolt de la vida et va sotraguejar el més pregon del teu ésser, quan un àngel se't va endur el germà gran, en Joan que tant vas estimar, i que va morir en aquell desgraciat accident.
I quan el neguit no et deixava respirar i tenies l'angoixa enganxada a la gola per la noticia encara rebotant en el teu cervell, i en Dani amb el seu tarannà mogut va trencar el gerro que t'havia regalat l'avi Maties i mecànicament, maldestrement, la teva mà es va encastar a la seva galta. En Dani et va mirar sorprès. Mai l'havies picat. Vas veure la seva carona amb un gest d'interrogació enfront la teva actitud. I sempre se t'ha quedat gravada a la retina la cara de l'infant quan li vas donar un lleuger cop a la galta. El mal que et va retrunyir l'ànima. El mal que sempre has portat arrapat al pit. I ara, en aquest tràngol li demanes perdó. Li jures que mai més tornaràs a alçar la mà. Que mai dels mais, faràs res que li pugui fer mal.

Sents la mà de la Bel que es posa damunt la teva espatlla.
- Anem Francesc, el metge ens ha cridat. Ja estan. Ha anat bé. La recuperació serà lenta, però no te cap lesió al cervell i tornarà a enjogassar-se com sempre.
I entreu a l'habitació fosca. Entrelluques el seu cos de deu anyets arraulit dins dels llençols.
Us quedeu al costat del llit. Passen lentes les hores mortes als hospitals.
A poc a poc, veus com obre el ulls. El teu Dani, l'entronc amb el passat, l'engalç amb el teu propi jo. Et mira. Obre la boca. Quasi no pot parlar.
- Pare - mormola- , em portaràs l'espasa ...?
I et posa la seva maneta damunt la teva mà glaçada.
- I es clar fill.....
La Bel, amorosa com sempre, us mira amb el ulls plens de llàgrimes.

-4-

CORTE SUPREMA DE JUSTICIA
Secretaria General para Asuntos de la Infancia.
MONTEVIDEO. 11 de julio de 1990
URUGUAY
Da. Bel Castellolit
D. Francesc de Verntallat
Can Vilardell de Querós.
Sant Martí de Partagas
-BARCELONA -
Distinguidos Sres:
Pláceme comunicarles que en nombre del Sr. Presidente de la Corte Suprema de Justícia de mi país y visto el expediente tramitado en ésta Corte, en base al texto remitido por el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya y habiendo acreditado la idoneidad correspondiente, se les adjudica, bajo el instituto jurídico de adopción, el menor Daniel López Garcia.
Deberán dar cuenta a esta Corte de cuantas situaciones ocurran en relación al mencionado menor por durante el tiempo de dos años a partir del día que les sea entregado.
Podrán, en su país, proceder al cambio de apellidos, aunque, según nuestras leyes patrias, en modo alguno están autorizados a cambiarle el nombre de pila, si bien podrán usar un diminutivo, por ejemplo el de Dani.
Reciban mis más sinceras felicitaciones.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: