És la platja la que tanca el mar i m'obre els sentits

Al matí, rondejant sense rumb entre platja i passeig, amb la mirada perduda al Garraf, el sol m'escalfa l'esquena. I mentre penso amb descuit i deixo que coses, persones i situacions em vinguin al cap aleatòriament com un misteri, topo de cop amb un objecte a la sorra que torba els meus pensaments i sembla que reclami la meva atenció. Està posat allí perquè jo el trobi, segur. M'ajupo i l'agafo amb prudència i certa recança, més que res perquè és estrany i original. Mai havia vist res de semblant. Mentre el netejo amb un parell d'espolsades i una bufada, descobreixo que són tres dàtils de gos enganxats que formen com un adorn vermellós que qualsevol dona es voldria penjar al coll. Quina sort! Gairebé amb secret, com si d'un tresor es tractés, em poso aquest estrany fruit de margalló a la butxaca. Demà l'ensenyaré al meu nebot.

Segueixo passejant una estona més i, com quan el mestral em xiula mentre estic assegut a la borda de sotavent, sento les veus que em venen de lluny dels vianants que s'apropen pel passeig marítim. Ells venen i jo vaig, o potser és al revés, no se, però tant li fa. Dues figures s'han aclarit i les reconec. La meva Marina i el seu Jordi. Embadalits, no m'han vist, passen pel meu costat i arribo a temps de sentir un deliciós "...jo també" que es difumina en l'ambient salobre. En alguna cosa important coincideixen i l'endevino.

Al vespre, un sol de tardor em fa companyia a prop de torre Barona. Assegut en una pedra amb l'esquena recolzada al pi, de cara al mar, contemplo en la distància un diminut veler que cenyeix per la platja Llarga provocant descarat al garbí. Al veler, una diminuta figura entre els obencs enlaira uns prismàtics i escombra el litoral amb el posat de qui no te rellotge. Per un moment, la seva amplia mirada sembla que m'apunta. Es trobaran per un instant els nostres destins i cadascú de nosaltres pensarà en la suposada felicitat de l'altre, la d'aquell moment, sense sospitar que possiblement siguem la mateixa persona.

A la nit, xino-xano de nou per la platja. M'agrada la platja vestida de nit, és una altra platja. Seductora, misteriosa, profunda,.... dolça, relaxant. Xiuxiueja i t'escolta. T'hi perds i no et cansa,... com una núvia. Caminant, caminant, m'arribo a port Ginesta. M'absorbeix la lluminositat nocturna de l'indret, els seus silencis i les seves olors. Ara sóc jo qui escombro amb delit els voltants sense perdre detall. Veig les llums del passeig donant-se la mà, la lluna que sura en el mar, el seu llambrejar, les llums de bocana del port, el dibuix d'un vaixell que entra plegant vela i cabs,...

Tanco els ulls i una lleugera brisa terral s'escampa pel meu clatell, s'endinsa a l'oïda i sento que em diu "Manel, cabronàs, estàs viu. Aprofita-ho."

El doble espurneig del far llunyà sembla que parla amb algú altre i no m'explica on he d'anar,.... així que em quedo un ratet més a la platja. A la platja.