ERA TAN FELIÇ!

ERA TAN FELIÇ!

La sala de vetlla del tanatori era plena de gom a gom. Hi havia arribat amb el temps suficient per poder saludar els familiars i els coneguts. La xerrameca es va interrompre quan hi va entrar un funcionari de la funerària per a anunciar que en breu anirien a la capella i hi farien una missa per a acomiadar el pobre Golafret, era així com l’anomenaven des de petit, ja que era un nen que no en tenia mai prou.
La seva dona, la Clotide, comentava que tot havia estat molt ràpid. Només s’havia queixat una mica de mal d’estómac, però no li n’havia fet cas. Més d’una vegada, després de dinar al restaurant, de tornada cap a casa, tenia la necessitat de vomitar el que s’havia cruspit. La Clotilde sempre li deia que anar al restaurant resultava molt car perquè després havia de tornar a menjar, però ell sempe responia, tocant-se l’estómac, que l’alegria la tenia aquí.
Un home gran, s’apropà a la Clotilde i molt emocionat li digué:

--Ho sento moltíssim: tu has perdut un marit i nosaltres un bon client i amic. Se’l veia tan feliç quan menjava...
--Gràcies, Carquinyoli! La veritat és que havíem compartit molt bones estones, i ens havíem fet un bon tip de riure i de menjar; ara, al cel sia, ja tot s’ha acabat; només espero que amb tota la seva “humanitat” no baixi de cop, ens podria fer molt mal...

La Quimeta de cal Tatano se li va acostar per donar-li el seu condol i, així, un darrere l’altre. El capellà, que era molt amic del matrimoni, li va engaltar: “Filla meva, ja podies haver tingut més cura del teu marit i haver-li tret del cap aquest pecat capital, encara que no acabo d’entendre que s’hagi mort només per l’àpat que feia a cal Carquinyoli...”
--Ai, mossèn!!, el meu Golafret no parava, era insaciable... cada dia li havia de fer un dinar i un sopar i, a més, anàvem al restaurant i encara no en tenia prou. Si no menjava el que li demanava el cos, es tornava molt agressiu, però, aquest cop... va veure un pastís, li vingué un nus a la gola i digué: “Prou!”.

Materile