EPITAFI PER A UN TITELLA.

EPITAFI PER A UN TITELLA.

Sé que ho farà.
Accelero el pas, angoixat,
forçant un ritme cada cop mes ràpid.
Voldria ser mes lleuger per sortir corrent.
Els peus se m’enfonsen a la platja,
em costa avançar.
M’apropo a l’aigua i la sorra mullada m’ajuda.
Haig de fugir mentre encara dubta.
Sortir a temps del seu punt de mira!
La respiració se’m desboca i el cor em batega tant fort
que sento com em tremolen les temples.
M’allunyo tan de pressa com puc.
La suor em cau del front avall.
Em couen els ulls.
Les cames em fan tant de mal!

L’angoixa es torna por.

Un impacta, sec, em colpeja l’esquena.
El cop brutal m’empeny el cos endavant,
el cap vençut enrere.
El cor m’esclata en un incendi que s’estén per tot el cos.
L’últim batec llança una onada de vida.
L’espetec del tret, encara estripa la matinada
quant les cames se’m dobleguen derrotades.
El cos cau arran de l’aigua fet un garbuix,
clavant el rostre a la sorra humida.
Els ulls incrèduls reflecteixen l’anar i venir de les ones.
L’escuma que borbolleja arran de les galtes,
s’endu la sorra dels llavis i m’omple la boca mig badada.
Poruga, la vida fuig de puntetes del cos ferit.
S’apaguen els xiscles de les gavines esvalotades.
La ressaca del mar s’alenteix.
Tot jo em vaig fonent en el silenci,
com un titella que es desdibuixa
amb el pit rebentat.
Els fils imaginaris s’entortolliguen damunt la sorra
sense una ma que els mogui,
sense la sang que els animava.

Sé que sóc mort.

El cranc ermità farà niu a les meves orelles.
Els crustacis es cruspiran la carn sota la roba,
a redós de les mirades.

Aviat seré un esquelet,
mal vestit amb parracs de marca.

El sol em cremarà amb paciència,
fins fer pols de la meva ossada.
I, a poc a poc, el vent implacable,
m’anirà dispersant pel cel

I el meu nom es fondrà en l’oblit.