EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 23: EL GRAN BANQUET//// EPÍLEG

Eixiren del castell. La boira del cel havia desaparegut. La llum del dia els enlluernà. El cel estava completament blau. Allò els animà. Es dirigiren cara les portes de les muralles. Encara que el jardí continuava gris la brisa fresca del matí ho millorava molt. Raül i Cristal es miraren als ulls i somrigueren. Havien tardat bastant estona en eixir del castell. Caminaven molt lentament a causa de les seues nombroses ferides. A part que Enrique tenia el braç trencat i Miquel la cama.
Allí al jardí no s'escoltava cap soroll. Probablement a l'exterior la batalla havia acabat. Arribaren a les portes. Hi havia una mena de roda que l'obria, però no sabien com ho anaven a fer. No els quedava suficient força. Unes cinc ombres passaren per dalt d'ells. Eren els quatre grifos i Shohó. Aterraren a prop d'ells.
- Enhorabona. Ho heu fet molt bé. Des del moment en què ha desaparegut la boira ja sabia que havíeu guanyat. Ja em contareu com ha anat tot. Pugeu als grifos i us traurem d'ací.
- No crec que siga possible.- Digué Raül. Jo i Cristal podríem pujar a dures penes, però ells dos no crec que ho aconseguesquen. U te el braç trencat, l'altre a la cama. Així que...
- Mm, la cosa es complica. Aleshores haurem d'obrir les portes. Supose que vosaltres no podreu.
Dirigí la seua mirada i els grifos ho comprengueren. Pareixia com si es poguera comunicar mentalment amb ells.
Els grifos amb les seues potes començaren a fer rodar els pals de la roda. Lentament les portes començaren a obrir-se cap a fora. Finalment s'obriren de par en par.
Ells quatre al costat dels grifos i Shohó començaren a creuar-les.
En escoltar el moviment de les portes tots els soldats s'havien posat en dos costats, deixant un pasillet entre ells. Començaren a caminar cap avant entre crits de victòria i visques.
El portal negre que havia creat Frédor i havia deixat obert ja no estava.
A l'altre extrem del passadís estaven els set reis, encara que el capità d'Ocipek no era rei sinó que feia la funció, dels set regnes que havien alliberat. D'Eleger tampoc no hi havia cap rei, ja que feia molts anys que allí no vivia ningú. Més endavant, amb el pas dels anys, es tornaria a habitar i s'elegiria un rei. També estava Raguer, com a representant dels raptors. Dels dracs ho feia Shohó, que s'hi havia avançat a ells volant i havia aterrat al costat. També estaven els grifos com a representants de la seua espècie. Quiesh tampoc hi mancava.
En arribar cap a ells tots els feren una reverència a ells quatre. I tot seguit ho feren tots els soldats. Anaven a dir que no feia falta, que tots havien participat en eixa guerra i que eren igual o més importants que ells. Però els mancava l'alé. Aquell acte els havia emocionat. Dirigiren la mirada a Quiesh. Havien de parlar amb ell més endavant.
No hi havia hagut cap baixa. Sols ferits. En el moment en què havien derrotat a Frédor la boira es dissipà i el portal es tancà. La llum del dia encoratjà als soldats. Ràpidament acabaren amb els enemics que quedaven. Ja que realment eren més nombrosos. El que passa era que com no paraven d'arribar enemics grans i perillosos no havien tingut temps d'entrar al palau de Frédor a ajudar-los. Encara que no havia fet falta.
No hi havia res més a dir. Tots estaven cansats i l'únic que volien fer era descansar.
Els grifos s'acomiadaren d'ells quatre topant-los amb el cap. Shohó també s'acomiadà. Els grifos i els dracs desaparegueren pel cel.
Raguer i els raptors també s'acomiadaren d'ells quatre i a gran velocitat desaparegueren entre el terreny.
Quiesh murmurà unes paraules i un portal xicotet aparegué. L'atravessà. Segons després en mig del descampat aparegué un portal enorme. Ells quatre al costat de la resta dels humans el creuaren. Aparegueren a les praderies de Rotiria. Prop de la capital. On estava situada la pota de la veritat. La qual ells quatre l'observaren per primera vegada. Després un per un retornà els soldats i els reis als seu corresponents regnes.
S'havia acordat que en la praderia de Rotiria es celebraria dintre d'un més un gran banquet per celebrar la victòria. Estaven convidats tots els habitants del continent. Havien deixat un més per preparar-ho tot i per que els que havien participat en la batalla pogueren descansar. Cada regne tenia una hora diferent. Així que el dia indicat a l'hora indicada Quiesh obriria el portal a cada regne.
Ràpidament els soldats de Rotiria es dirigiren a descansar a les seues cases. La majoria vivien a la capital.
El rei els digué a Raül, Cristal, Miquel i Enrique que si volien descansar al seu palau. Ells es negaren al·legant que estarien més tranquils en un poblat xicotet. Si estaven, allí no podrien descansar molt. A més si s'havia de preparar el banquet el palau estaria ple d'activitat.
El rei ho comprengué. Casualment estava per allí Rafael, que havia anat a la ciutat per unes compres. Ja feia més d'un any que el regne hi havia estat alliberat, per tant les activitats bàsiques estaven en marxa. Sentí que ells volien estar en un poble xicotet i tranquil·lament. I els oferí, sense opció a negar-se, que anaren al seu. Que hi havia una casa bastant gran deshabitada i que allí es podien recuperar.
Ells acceptaren l'oferta. El rei els proporcionà un carruatge perquè pogueren viatjar còmodament i cap allí es dirigiren. Rafael pujà al carruatge amb ells. Mentre que el seu pare conduí el seu carró.
Quiesh improvisà una mena de bandatges per a subjectar la cama de Miquel i el braç d'Enrique.
Per fi aplegaren al poble de Rafael. De seguida els deixaren les claus de la casa. Quiesh mitjançant un portal anà al far i tornà amb els utensilis necessaris per a curar-los i uns pijames perquè pogueren dormir còmodament. A Miquel l'hi enguixà la cama i a Enrique el braç. Els donà ungüents a tots quatre perquè se l 'untaren pel cos, ara que encara no s'havia gelat, per a les contusions.
Després mirà la cella de Cristal i l'hi posà uns cinc punts. També amb alcohol desintoxicà els talls que tenien al cos. Per a més seguretat els envenà el cos. A Cristal l'envenà una mena d'infermera en una altra habitació. Després es posaren els pijames i cada un anà a la seua habitació assignada a dormir.
Tan sols tocar el llit es quedaren a adormits. Fins a l'endemà de l'endemà no es despertaren.
Tenien el cos endolorit. Tot els feia mal.
Els dies anaven passant. A poc a poc anaven recuperant-se de les ferides. Les cures de Quiesh eren molt efectives i els seus ungüents infal·libles. En tres setmanes Miquel ja podia caminar, encara que mal així que utilitzava muletes. Enrique també podia moure el braç, però el tenia subjecte amb un vendatge al coll. Per altra banda les contusions estaven curades i els seus talls cicatritzats.
Eixes dues setmanes les havien passat jugant a jocs de tauler, contant acudits, riguen... No tocaren el tema de Frédor ni res. Estaven recuperant-se. Encara que no ho havia paregut tota aquella informació havia sigut un cop molt fort per a Cristal. Que a mesura que anava passant el temps l'hi anaven caiguen al damunt. Tots els seus sentiments els compartia amb Raül i gràcies a ell anà assimilant a poc a poc la veritat. A vegades ella se sentia estranya per la seua meitat no humana. Raül la reconfortava dient que no importava el seu origen, sinó el que era.
Per altra banda la capital de Rotiria, Àrtor, havia estat eixes tres setmanes que bullia de l'activitat. Igual que el palau. Molt bé havien pensat ells quatre al decidir descansar en un poblet.
Carros amb comestibles arribaven cada dia sense parar des que eixia el Sol fins que s'amagava, per a abastir el gran banquet, tots els matins Quiesh també es presentava i amb un portal viatjava als altres regnes i allí obtenia comestibles diferents dels de Rotiria o parlava amb els comerciants i després amb la porta de la veritat els conduïa a la capital. Els millors cuiners de tot el continent es presentaven a palau per oferir els seus servicis per a cuinar per al banquet al costat de nombrosos cambrers per servir. Molts músics també es presentaven per a formar part de l'orquestra o de les orquestres. Pintors volien fer quadre d'aquell esdeveniment. Escriptors i poetes volien plasmar a l'escriptura aquell succés. També es volien saber com anà la batalla per a escriure-la i sobretot la història dels quatre herois. Escultors volien fer monuments.
Però ells quatre eren aliés a tot aquella activitat i no en sabien res. Simplement estaven, merescudament, descansant.
Era un bonic dia. Estaven Raül, Cristal, Miquel, Enrique i Quiesh asseguts al voltant d'una taula. Acabaven de dinar.
- Bé crec que ja va sent hora que em conteu com anà el vostre enfrontament amb Frédor.
A poc a poc li ho contaren tot.
- Així que ja sabeu tota la veritat? Millor. Sobre allò de la formació d'una arma per la unió de dos i que es quedareu com units per una energia no se res. Ho hauré d'investigar.
-Una cosa.- Va dir Cristal. Perquè no ens contares la veritat des d'un principi. Entenc que no ens contareu la història de Frédor per una promesa, encara que la va fer amb els seus amics i no en tu. Però bé. Però ens hagueres pogut contar el que buscava. A més perquè m'ocultares la veritat sobre el meu origen.
- Si et contarem el teu origen t'hauríem d'haver explicat la història de Frédor, si no aquella actuació no tenia cap sentit. A més no es un acte del qual em senta orgullós. Va ser una mesura desesperada i en certa manera en condicionarem la vida d'entrada. A més donava l'efecte, ve no el donava era així, que t'estàvem utilitzant. Et demane de tot cor disculpes. A més Joserf et volia criar com a una humana normal. Total creiem que Frédor no tornaria fins moltíssims anys després, havia sigut molt mal ferit, inclús creguérem que havia mort el seu nou cos. Així que... A la pregunta de perquè no us diguérem que volia Frédor era perquè realment no ho sabíem. No sabíem que buscava l'essència per a viatjar al centre de l'univers. Sabíem que ho volia fer, però no com. En cas contrari pot ser que haguérem actuat d'una altra manera o no. No es pot saber.
- I sobre allò que passà amb la meua mare, el descobriment de Frédor, el viatge... Per què no ens contes la història sencera?
- La història sencera? Buf, amb això hi ha per a escriure un llibre, és massa llarga. Ara us esteu recuperant. Pel moment ja heu fet prou, no us compliqueu. Us assegure que quan estigueu recuperats i tot açò ja haja passat un dia quedarem i us la contaré tota de cap a peus. D'acord?
Tots afirmaren amb el cap. Encara que tenien molta curiositat per conéixer la història, la veritat és que estaven recuperant-se i no tenien massa ganes de calfar-se el cap. Ara ja entenien els motius de tota la seua història. No feia falta preguntar res més. O almenys no se'ls ocorria cap pregunta.
- Saps que Cristal? Com a compensació per tots els teus problemes causats quan es sentes amb forces suficient, d'ací un parell de mesos millor, podríem organitzar nosaltres cinc una expedició per trobar la teua mare. No crec que el viatge siga perillós i així visitareu altres llocs. Que em dieu?
Ara no estaven pensant a viure més aventures, inclús Cristal. Però allò era una cosa molt important per a Cristal i tots quatre estaven disposats a fer el viatge. Més endavant.
-Parlant de la meva mare, com li diuen? No meu digues ja l'hi ho preguntaré quan la veja. Però qui es el meu pare?
- Ho sent molt, però el teu pare no vol que sapigues la seua identitat. Disculpa'm no teu puc dir.
Cristal paregué sorpresa.
-Per què no vol que ho sàpiga?
- No ho sé exactament. Els seus motius tindrà. Supose que se sent responsable per haver-hi concebut una filla amb la finalitat de derrotar a Frédor. Però vols que et diga una cosa? Segur que tard o prompte el coneixeràs. Tin ho segur.
Això tranquil·litzà a Cristal. Però més que enfadar-li el fet que el seu pare no volgués que ella sabera qui era eixe acte despertava la seua curiositat. Total ella sempre consideraria com al seu pare a Joserf. Era qui l'havia criada. Probablement per eixe fet no s'enfadava.
- Que penseu de Frédor?
Aquesta vegada respongué Raül.
- No ho sé exactament. És veritat que arribà un moment que vaig sentir molta ràbia contra ell. El seu cor estava corromput per l'odi i la venjança. No vull justificar-me però no ens va deixar més opció que lluitar contra ell. Però jo crec que en el fons mereixia compasió. Suponc que la pèrdua de la seua germana va ser un cop molt gran que no va poder assimilar. Sincerament a vegades pense que si no s'hagués pogut solucionar d'una altra manera que no fos la nostra lluita contra ell i el seu desenllaç. No sé clarament que pensar.
- Sabies paraules les teues. Si jo crec que més que ser al que odiar era ser al qual compadir. Però així hi tot les seves actuacions van fer sofrir la gent i és normal la seua reacció de rebel·lia. Si et preocupa si feres el correcte o no. Et diré que això és una cosa que has de descobrir tu. Però si t'ajuda realment fins al final no ha lluitat amb totes les teues forces contra ell i simplement t'has limitat a defendre't a tu i als teus amics. En part això diu molt de tu. No creus?
Raül no sabé que contestar.
La següent en parlar va ser Cristal.
- Jo crec que el cor de Frédor estava ple de tristesa. Tristesa per la pèrdua de la seua germana. Un ser molt volgut per ell. A mi hem passà el mateix en veure la mort del meu pare. Una enorme tristesa que no podia controlar. Després com la tristesa es tan excessiva tan insuportable la següent via d'escapament més fàcil és l'odi. Odiar a qui t'ha clavat en eixa situació tan dolorosa i desesperant. Jo crec que ha Frédor el dominava la tristesa, més que l'odi i la maldat. Així i tot encara que el vaig arribar a comprendre, encara que vaig intentar que canviara de parer, ell no estava disposat a fer-ho. Així i tot encara que el comprenga'm les seues accions no estaven justificades en absolut. I lamentant-ho molt tinguérem que parar-li els peus. Estaven en joc moltes coses importants. No sé, el podríem considerar com al cavaller de la tristesa, ja que servia a aquesta (metafòricament parlant clar). Així que més que odi i ràbia per ell el que hauríem de tindre és compació per Frédor. Era una ànima destrossada que volia escapar del pou de tristesa al qual havia caigut.
Tots es quedaren uns minuts en silenci després d'escoltar les paraules de Cristal.
Després reprengueren la conversa.
- Si Frédor pot crear portals, per què no ho fa per a arribar directament al centre de l'univers?-Preguntà Enrique.
- Perquè sols es poden crear portals dintre d'una àrea i per a zones que has visitat una vegada, generalment es així, però podries crear un portal sense saber on el vols. El problema és que no controles on et pot dur i per això es sol crear portals a llocs que coneixes. En altres paraules si estàs en un planeta, sols podràs crear portals a l'interior d'aquest. Per exemple jo ara no podria crear un portal per a anar a la Terra encara que la conega. Per tant no es pot viatjar fins al centre de l'univers per portals. Hi ha mitjans per arribar al centre, però per a un cos sòlid el menys perillós és amb l'essència, bé amb les dues essències, una per planeta enllaçat. La cosa està que no es pot obtenir l'essència fàcilment. Es necessita una quantitat d'energia molt elevada i els éssers de cos sòlid no la solen tindre. Amb excepcions. Total la seua finalitat no és ni visitar i ni conéixer el centre de l'univers. Així que...
- Aleshores els portals negres? Eixos que utilitzava Frédor per invocar les criatures de l'extraunivérs. Eixos portals no connectaven amb una altra àrea?
-En eixe cas estem parlant d'una altra cosa diferent. Vull dir que està dins la mateixa àrea que Èrtok. Mira la Terra i Èrtok estan units en una mateixa dimensió, encara que en plans diferents. Doncs bé, hi ha altres dimensions. Les criatures que ha invocat Frédor pertanyen a una altra dimensió situada en el mateix lloc que Èrtok, per tant pot crear un portal. Encara que Frédor no havia estat mai en eixa dimensió simplement obrí un portal en un lloc on no sabia on estava amb un filtre d'energia. Eixe filtre, fa que segons el que vulga el que ha fet el portal, no deixe passar a éssers d'un cert nivell energètic. El filtre segons convinga es pot canviar augmentant el nivell energètic, per a criatures més fortes, o disminuint-lo, per a criatures més dèbils. De totes maneres ja us he dit que hi ha mitjans i conjurs secrets que permeten fer portals a més llarga distancia en altres zones. Però per això es necessita una gran quantitat d'energia, molt més que per trencar la coberta de l'essència, i per tan sols es fa amb la presència de molts. Com eixos conjurs són secrets generalment sols l'utilitzen els savis rodejant-se de molts perquè aporten part de la seua energia a l'encantament. De totes maneres els portals no els fan falta als protectors. Ells poden viatjar per l'espai a gran velocitat. Els portals són per als de cos sòlid, per així hi ha pocs que es dediquen al seu estudi. Jo soc un d'ells, ja que m'interessa molt el funcionament dels éssers amb cos sòlid. Tot clar.
Més o menys quedava tot clar. I ho afirmaren amb el cap. Tampoc és que en eixos moments tingueren ganes de posar-se a pensar.
- Si li llevareu tota l'energia a Frédor i l'enviareu a Èrtok com és que va poder guanyar a Itori en aquella ocasió fa moltíssims anys i com es que el guanyà al poble de la foguerada? No se supon que Itori és un dels millors guerrers?
- Encara que li llevaren la major part de la seua energia a Frédor, no li la llevaren tota. Li queda energia suficient per a ser molt més fort que un humà. Per això la seua velocitat i força era superior. Però comencem pel principi. En atrapar-lo en eixe estat de mínima energia (en comparació a la que tenia abans) concentraren en un punt d'ell l'energia que li quedava i diga'm que l'adormirem. Així que l'únic que podia fer era vagar pel planeta. Després ja sabem que va obtenir un cos humà i com. Al principi era com un humà normal i corrent. No era molt més poderós. Gràcies a les ensenyances de Cioni es va ensenyar a lluitar com un humà. I començà a destacar. Però al cap i a la fi era un humà. L'energia que li quedava del seu antic ser estava adormida i encara no sabia com despertar-la. A partir d'ara tot són suposicions i conclusions que he tret del que meu contat. Esbrinà com obtenir una energia extra i com invocar a criatures que habitaven una altra dimensió. A mi també em va sorprendre que derrotara a Itori. Però ara tinc probablement la resposta correcta. En el moment en què s'enfrontà a Itori consumí una part del seu propi cos humà per a obtenir més energia.
-Com?- preguntaren tota quatre a la vegada.
- Mai seu preguntat per què anava tot envenant i per què la seua cara anava consumint-se a l'igual que els seus cabells? Si consumia part del seu cos humà. Aixó feia que l'energia la forçà que no podia tindre de normal en eixe cos humà l'obtinguera. En altres paraules la seua força es multiplicava. Aixa va ser com va derrotar a Itoria que per altra banda ja feia molt de temps que no lluitava en un cos sòlid. També supose que consumia part del seu cos quan invocava a criatures de l'extraunivers.
Per Aixa quan vosaltres alliberàveu un regne no el tornava a reconquerir. Ja que com ja sabia on estava el que buscava no veia necessitat de consumir el cos que tenia per a tornar a conquerir un regne que no li servia. Supose que preferia estalviar energia per a quan fera falta. A poc a poc anava despertant-se l'energia que li quedava i en el últim moment com sabia que anava a recuperar la seua energia adormida i per tant el seu propi cos sòlid decidí consumir part del seu cos per a invocar criatures més fortes a la batalla de les portes del seu castell. En el moment en què la seua energia es despertà per complet el cos humà explotà. Va ser eixe moment en què va brillar i es va formar el seu cos. Durant els dessets anys que va estar recuperant-se de la ferida que li va provocar la mare de Cristal no va consumir part del seu cos perquè estava descansant i no utilitzava energia extra.
Ara ells quatre ja entenien pràcticament tot.
Després deixaren el tema i es posaren tota la resta del dia parlant de coses més senzilles i quotidianes.
Un dia abans del gran banquet Quiesh tornà d'Àrtor amb una dona. Era la pescatera d'Ertauk, a la qual Cristal havia deixat el seu vestit.
La dona entrà a la casa on ells estaven residint.
- M'alegre molt de veure-vos. Hui aquest home, Quiesh crec que li diuen, ha vingut a Eciale a demanar peix per al banquet. Jo sabia pels soldats que vosaltres quatre es trobareu en aquest regne. L'hi he preguntat si us coneixia o si almenys sabia on estàveu. M'ha dit que si i pel portal he vingut fins a Rotiria i la seua capital. Després hem viatjat amb carró. Sincerament no m'agraden els portals. No hem fie de tota eixa màgia. En fi he vingut a entregar-te açò Cristal.
La dona l'hi retornà a Cristal el seu vestit.
- Moltes gràcies.
- No es mereixen. Tu, al costat dels teus amics, ens heu alliberat. El que puga fer per vosaltres no serà suficient. A més vaig pensar que et faria il·lusió posar-te'l per al banquet.
Després de xarrar una estona la dona decidí tornar a la capital. Volia visitar-la i no l'hi havia donat temps perquè havia viatjat fins allí. Els carros no paraven d'anar i tornar de la capital així que no li va ser difícil trobar un que la portara fins a la capital. Segons els contà el seu marit i els seus fills també estaven per allí.
El dia del gran banquet arribà. El gran banquet es durà a terme a la nit. Així que tot eixe dia els organitzadors es dedicaren a ultimar els preparatius i els detalls.
La gent del poble de Rafael els van confeccionar un tratge als tres xics. Justetament després que la dona l'hi entregara el vestit a Cristal i que se n'anara els van oferir l'oferta. Ells al no tindre cap tratge els digueren que sí. Cristal molt educadament els digué que ja en tenia un. Que els agraïa tot, però que portaria eixe. La gent no insistí més.
Era un tratge típic del poble.
Raül portava uns pantalons, fets d'un material que no aconseguí identificar, de color negre, una camisa blanca molt fina i una jaqueteta també molt fina de color negre. Les sabates que duia també eren d'aquest color. No feia fred, però el material era tan fi que no tenia calor amb la jaqueta, la camisa i els pantalons llargs. A part tenia diversos adorns daurats al llarg del tratge.
Miquel duia uns pantalons marrons fosc, una camisa de color ocre i una jaqueteta marró. Les seues sabates eren marrons. Duia diversos adorns platejats. Enrique duia uns pantalons blau fosc, una camisa d'un color blau molt clar, quasi blanc, i una jaqueta blau fosc. Les seues sabates eren també de color blau fosc. Duia diversos adorns de color morat.
Ja duien els tratges posats. Estaven a la sala d'estar. Quiesh ja feia estona que havia marxat per a conduir a través del portal a la gent dels distints regnes.
Estaven tots asseguts excepte Raül que romania dret.
En eixe moment entrà Cristal, amb el seu vestit de seda de color blau cel amb la falda, els guants blancs de seda que l'hi arribaven fins al colze, les arracades d'or, el colgant platejant amb la llagrima de color blau cel al seu extrem, la diadema de cristall de color blau fosc, les calces, les sabates transparents i la rosa de les neus a l'orella. La cara també se l'havia maquillada. Duia el cabell llis.
- Sincerament. Diguera el que diguera no hi ha paraules per a descriure tanta bellesa.- L'hi digué Raül.
- No es per a tant.
- És veritat,és per a més.
-No sigues babau.- Contestà enrojolint-se.
- No és mentida. Cap estel brilla amb tanta llum pròpia com ho fas tu. Amb la teua presència eclipses la lluentor de les estreles.
- Para ja. Faràs que m'explote la cara.
Després d'uns segons mirant-se es giraren. I es dirigiren a reunir-se amb la resta. Poc temps després, ja era de nit, aparegué el carruatge que els havia de conduir fins al banquet expressament a ells. La resta del poble ja havia marxat. El rei havia insistit que ells viatjaren en un carruatge de palau. Així que s'havien hagut d'esperar.
Pujaren al carruatge. A poc a poc cada vegada hi havia menys tros.
Finalment arribaren. El carruatge no els parà a la capital, sinó prop d'on estaven milers de taules cada una ocupada per milers d'humans.
En baixar ells del carrutage tot el món callà. Tots volien veure als herois que els havien alliberat. Ells no sabien on tenien que seure's. Un cambrer que allí hi havia i els estava esperant els conduí al seu lloc. A la taula més allunyada i la més petita o estaven asseguts els reis i les seues reines, els fills i filles dels reis, els capitans de cada exèrcit i Quiesh. Mentre caminaven per les taules començaren a escoltar-se aplaudiments i visques. Tot era un rebombori.
Ells quatre s'assegueren en uns llocs designats per a ells a la taula presidencial entre Lener i Quiesh, que estava en un extrem.
Una vegada ells s'assegueren començaren a arribar els plats del menjar. Hi havia moltíssims cambrers.
El menjar era molt variat i pràcticament tocaven totes les especialitats de cada regne i tot tipus d'aliment. Carn, peix, verdura, fruita, pasta...
La beguda era aigua o diversos sucs amb receptes especials de cada regne.
Soparen xerrant tots animadament entre ells. En tota la història del planeta mai s'havia celebrat un banquet de tal magnitud on tots els habitants d'aquell continent desfruitaven en harmonia. S'escoltaven les rialles, l'ànim de la gent. Es respirava un ambient molt agradable. Oblidaren tots els seus problemes i es dedicaren a passar-s'ho bé.
En acabar el menjar tragueren infusions provinents de cada regne.
Després d'haver acabat tot el menjar. Cada un dels reis digué unes paraules a la resta. Eren discursos preparats que tractaven sobre la unitat, la pau i la prosperitat.
Després la gent volgué que algú dels herois digués unes paraules
- Vinga Raül, parla tu en representació nostra- Proposà Miquel.
- Jo? Al qual se donen bé aquestes coses és a tu. Jo no sé que dir.
- Utilitzaré una paraula teua. Improvisa.
- Clar, com si fra tan fàcil.
-Va Raül, segur que t'eixirà molt bé.- Féu costat Cristal a la proposta de Miquel.
- Tu també?
- Tió.- Afegí Enrique.- Em pense que t'ha tocat. Que tingués sort.
- Si és que sou...
Total que Raül va haver de parlar. Quiesh havia utilitzat un encanteri per a elevar el to de veu i que tots ho pogueren escoltar quan havien parlat el reis. Ara l'encanteri encara estava en marxa.
- Sincerament. No tinc paraules a dir. No crec que siga'm tan especials com vosaltres cregueu. Som uns humans com vosaltres. Tots si ens esforcem al màxim, podem aconseguir coses que ni tan sols creiem possibles. Sé que heu sofrit molt i no us ho mereixíeu. Però estic convençut que si us haguéreu unit des d'un principi aquest mal s'haguera pogut evitar. Però no vull sermonejar. Hui és un dia per a gaudir, passar-s'ho bé i oblidar els problemes. No conec a la majoria de vosaltres. Però segur que sou bona gent. Cada un de vosaltres sou especials a la vostra manera. He trobat gent en durant el nostre viatge i hem passat per tots els regnes i sempre ens heu ajudat quan ha fet falta. Ara l'únic que vull fer és desitjar-vos una vida plena i plaent. Els problemes són inevitables, però si sempre perdura l'esperançà i no es cau en la desesperació aquests problemes ens fan més forts i més humans. Mai perdeu la llum, encara que la situació siga la més fosca possible. L'únic que em resta per dir és que passeu el que queda de festa el millor possible. Un salut a tots.
En seure's Raül tota la gent començà a aplaudir.
Després d'aquest discurs tos s'alçaren i s'allunyaren un poc de les taules. Moltes orquestres estaven ja disposades. Totes tocaven les mateixes melodies i cançons, més o menys bé. Així tots ballaven i escoltaven el mateix.
Cristal i Raül es posaren a ballar junts. Tot era alegria i diversió.
Aquella era una nit fantàstica. Una suau brisa recorria la praderia. Els animals encuriosits pel soroll dels humans s'acostaven a observar-los des dels marges del bosc.
El cel estava ras i els estels brillaven intensament igual que la lluna. L'herba refulgia amb la seua llum.
Per allí prop el riu discorria plàcidament sense pressa.
La música s'elevava per sobre dels seus caps mesclant-se amb xiuxiuejar del vent i el soroll de les fulles dels arbres en bellugar-se.
Al cor de Raül i Cristal sols cabia el goig. Se sentien molt bé. Un parell d'hores després ells dos s'allunyarien del sarau de la gent.

EPÏLEG
Acabaven de passar pel lloc on es van veure la primera vegada. A prop del llac. On ella caure d'un arbre. Ara estaven al marge del llac mirant el reflex dels astres en l'aigua del llac. Al seu costat estava també la cascada. Estaven en el mateix punt on temps enrere s'havien llançat a nedar en aquell llac.
Mancava poc de temps perquè sortira el Sol. S'havien allunyat de la festa ells dos tots sols i havien decidit anar fins al llac. Hi havia un gran tros, però esperaven arribar abans de amanèixer i així ho feren.
Ara allí estaven els dos agafats de la cintura i mirant-se directament als ulls. Estaven molt a gust allí tots dos sols rodejats dels sons de la natura.
Els minuts anaven passant. Cada vegada mancava menys perquè sortira el Sol.
Havien viscut moltes coses junts des del seu encontre. Havien superat tots els obstacles junt. Havia nascut un vincle molt especial entre ells dos. No sabien com podia ser la resta de la seua vida sense l'altre al costat. Els seus cors havien sigut un. A l'igual que els seus pensaments. I això és una cosa molt difícil de destruir.
I allí els dos agafats estaven gaudint del moment.
Raül va ser qui trenca el silenci.
- Saps que? Tu has sigut com la llum del Sol que ha il·luminat les tenebres de la meua vida. Sense la teua llum jo estaria perdut en mig de l'obscuritat. Dones sentit a la meua vida. No hi ha res més important per a mi que tu. Cristal t'estime. Estic profundament enamorat de tu. I no sé com seguir la meua vida sense tu al meu costat.
- Jo també t'estime. Estic molt enamorada de tu. Et vull amb totes les forces del meu cos. Has aconseguit que em sentira segura, que sempre podia comptar amb algú passes el que passes. Vull passar tota la meua vida amb tu.
En el moment en què el Sol eixia i els seus rajos feien calor a totes les coses, eixos rajos que es refractaven en les gotes de la cascada creant un arc iris, Raül i Cristal es fusionaren en un apassionat bes.

FI

AUTOR: RAÜL GAY PAU