Entre dues guixes

Un relat de: NiNeL

Les cendres d'aram del teu nom se consumeixen selvàtiques dins la foguera de l'oblit del meu món. La teva vida és egoistament teva i no m'hi deixes entrar ni per veure com és en les profunditats. Me menj l'excedent d'amabilitat que oferesc i ningú me demana. Per què no vaig aturar la bala abans de començar a suïcidar-me de nou?

Potser ja era massa tard per jugar a preguntes sense resposta. El malalt enamoradís que te vaig presentar ja havia reincidit i començat a produir. De fet, el rebost n'era ple, no hi havia res més que il·lusions, reserves per a dues vides. Ara les pas per la picadora: serà més fàcil desfer-me d'elles, llençant-les per la pica. Veig el cel massa vell, d'un blanc gris, cendrós, com si qualcú hagués pretès esborrar-li el blau amb una goma massa usada. Ned contrasentit sobre una mar coberta de sucre de codonyat. El que me proposes no ho puc assolir per il·lògic. M'estàs regalant un calendari obsolet al qual ha de mancar el mes de novembre. Me dónes un mapamundi blau sense ca teva. M'esborres amb tinta xinesa la tendresa rosada de les teves mans. Me fas omplir els meus pensaments de records que encara no tenim. Mentrestant, a jo els oceans me comencen costa amunt, les ones cada vegada se m'inclinen més cap a ponent, allà on t'és més difícil veure l'horitzó. El Sol torna enrere per damunt el teu cap, encalçant la inexistent línia sense sentit, per tornar-se a col·locar davant els teus ulls. Els peixos neden contrasentit, jo deixaré de somiar quan hi hagi dues ones iguals.

Torn i retorn al torn, una vegada més. De nou a la teràpia de les maleïdes lletres, que me fa ser al teu improbable costat, el de la paret. Torn a la teva nul·la existència, que me fa malviure d'arròs blanc i pensaments fútils, tan poc desitjat com l'aire que corre entre dues guixes. Torn a la biografia que me fa escriure sobre la il·lusió del teu somriure. Torn a la il·lusió frustrada d'abandonar la companyia de l'amant inoportuna. Terrosa a la pupil·la, verda al blanc, cendrosa de baix a dalt: des de les perdudes pessigolles dels peus líquids d'oli fins a les carícies que fan els teus cabells dins les meves mans obertes. Des del somriure a banda i banda fins al maluc pintat de saliva. Blanca com els camins que la meva imaginació marca en veure l'horitzó que no t'he mostrat. El llit se'm fa ample sense tu. No deix de recordar aquell bolero de piques que s'embrutà d'elixirs cosmopolites, d'aquella sota que tens davall la taula. Els cecs només somriuen les nits sense Lluna, i la cendra és tota de colors màgics els matins que despert amb tu. Les mans s'entrunyellen un vespre soterrat d'alcohol vermell, no deix de pensar en la matinada més dolça que pugui recordar el meu desmemoriat pensament, quan els meus ulls te demanen que te deixis estimar... estimada.

Jo te don la meva vida. Tu què me demanes a canvi?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de NiNeL

NiNeL

72 Relats

190 Comentaris

96223 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Si voleu contactar amb jo, escriviu-me a
tocatdelala (arrova) gmail.com

Vos recoman els relats de salroig.