Ens quedarà Lisboa

...arribo a dominar aquest estri que estic teclejant t´adjuntaré (veig que ho fan molts) un fado que vaig sentir cantar una nit en un carrer quan pujava cap al barri de Chiado a ANTONIO BANZA, un "fadista da rua" com ell mateix s´anomena al CD que li vaig comprar. Un cantant que era com la ciutat: pobre. espellifat. Però, també com lla ciutat, amb una dignitat més alta que el Castell de Sant Jordi o la Torra do Carmo que dominen Lisboa
Un poema preciós. Per a tots els lectors. No et dic, però, com ens sona a tots aquells que coneixem Lisboa. Jo hi vaig anar tot aprofitant que el Ferran feia l´Erasmus a Coimbra.
Moltes felicitats.
Jaume

Lisboa és una ciutat a la qual s'hi ha d'anar com a mínim un cop a la vida, sobretot si hi vas amb bona companyia, com vaig tenir ocasió de fer jo mateix fa uns quants anys. El teu relat m'ha recordat sensacions que vaig experimentar en aquell viatge.

ple de records que podria fer meus i també d'ella, nostres a la fi.

Gràcies per recordar-nos-ho.

Ferran

...i pel que veig altres companys també. Lisboa, decadent però no anacrònica (expressió que manllevo d'Anagnost), Lisboa que té alguna cosa que ens fa seguir-la somiant quan ja fa temps que l'hem deixada, Lisboa amb els colors i les olors que tan bé ens descrius.
Ens quedarà Lisboa, on sempre hi voldrem tornar.
Meravellosos, els teus versos, amic meu.

Hipo.

Veus, Lisboa sí que la compartesc amb tu, en el record. I quan em poso a pensar-hi, en aquell viatge, amb la dona estimada al meu costat, se m'acud que en podria fer un poema, d'una ciutat tan plena de tot el desassossec que Pessoa ens en va transmetre.
Sí, ens quedarà Lisboa, i jo en podria fer un poema. Però ja l'has fet tu (magnífic, com sempre).

Amic Antoni!
Conec Lisboa de la meua estada del passat estiu. Tu ja coneixes alguna de les fotos...
Els tramvies, les tendes, les llibreries... amb aquell pòsit del temps deturat.
Estic amb tu... Tornaré a Lisboa!!!



Salut mestre!

FRANCESC

Alguna cosa té aquesta ciutat, sí, que a tots ens enganxa , i de pas Sintra, per cert, un complement romàntic fastuós amb el seu record viu d'un passat reial, tan lligat al passat colonial que sempre vagareja per l'eixam multicolor que tan superbament descrius en aquest poema.
De vegades he arribat a pensar que Lisboa és un reflex inetrior, un estat d'ànim com se sol dir, una sensació que és com un clac de la realitat, com si la realitat en si mateixa -d'Alfama, el Bairro Alto, , la Baixa, tot aquell món de carrers amb llambordes, portals, porxos, tramvies...- no fos sinó el mateix reflex de la idea ja nostàlgica del que ens quedarà en partir. Si perdem, quan ens allunyem d'alguna cosa, ens convertim en testimoni del que resta.
Una abraçada,
franz

a mi sempre m'ha cridat l'atenció portugal. el tenim aquí al costst i, convivim amb ell com si es tractés d'un veí mut. perquè tan de silenci? Potser no és tan ric ni tan podeós com frança però... aquest silenci cap a ell sempre m'ha inquietat.

Molt bon poema :)