Em mereixia més...

Un relat de: jOaneTa

Vaig abaixar el cap per evitar que veiessis com els meus ulls s'omplien de llàgrimes.
En qüestió de segons vaig reviure tots els instants al teu costat: la platja, el Sol, l'arena, els teus llavis...
Calia que diguessis quelcom més, no bastava un senzill adéu, em mereixia més... ens mereixiem molt més.
I ara, amb mar i terra enmig dels dos puc dir segura que la intensitat del que haviem viscut es sobreposava a la melangia d'haver d'acomiadar-te i el desig de retrobar-te fa més lleuger el dolor que em provoca enyorar-te...

Comentaris

  • Lafadadelanit | 03-02-2010

    "i el desig de retrobar-te fa més lleuger el dolor que em provoca enyorar-te..."
    Enyorança que t'esmicola;
    m'he snetit reflectida en cada lletra d'aquesta frase. I et dono les gràcies, perquè ara un sentiment d'orgull m'invaeix, jo vaig vèncer l'enyorança, passant-hi pel damunt, sense por.
    Et seguiré llegint =)

  • indefinida | 12-01-2010 | Valoració: 10

    Els adéus que no sóc per sempre (si és que n'hi ha d'aquests), provoquen més enyor que els que ho són.



    Petons.

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    errebe | 19-09-2009 | Valoració: 10

    A voltes els sentiments trenquen el cor davant d'un adeu, un senzill adeu... sense ni tan sols haver arribat a un "ja ens veurem" o un "ens mantindrem en contacte".
    Però és posible que hi hagi persones que no porten posada la sensibilitat i potser no se'n adonen del mal que poden arribar a fer.
    M'ha agradat, potser perquè també necessito que certa persona no em digui adeu...
    Et seguiré llegint.

    Raimon

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

109032 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.