Ells... jo

Un relat de: jOaneTa

Mirar als altres com somriuen
Mentre una llàgrima cau dels meus ulls
Escoltar els altres com riuen
Mentre el meu cor diu "jo no vull"

Sensació de tristesa
Acompanyada de buidor
Ells creuen que és peresa
Jo dic que és dolor...

Comentaris

  • Hola jOaneTa[Ofensiu]
    Naiade | 25-03-2009 | Valoració: 10

    Quanta certesa hi ha en tan poques paraules. De vegades quan estem tristos ens sobte que l'altre gent pugui fer la seva vida feliç com si res no passes, d'altres però, observem com algú plora passant pel nostre costat, mentre a nosaltres ens desborda l'alegria.
    El que descrius no es peresa, és dolor, dolor que encara que sembli insuperable, acaba passant.

    Una forta abraçada

  • Vaja...[Ofensiu]
    Cuca | 01-02-2009 | Valoració: 9

    Hola maca! et fà sentir identificat en mals moments, però no tota la vida és així... Ànims!
    Un petó!

  • Empatia[Ofensiu]
    Psique2009 | 15-01-2009 | Valoració: 9

    Gràcies pel teu relat, em sento identificada amb el que hi poses. Desitjo que el teu dolor, es transformi aviat en goig, i en alegria, color.. música...

  • cada un tria el seu punt de vista.[Ofensiu]
    Cincdos | 14-01-2009

    un petonet, vagi bé

Valoració mitja: 9.6

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

102631 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.