El nostre primer petó

Un relat de: jOaneTa

Per fi ha passat, després de mirar-nos en silènci t'he agafat de les mans... ens hi hem passat hores, sense parlar, tan sols rèiem de tant en tant de les bajanades que feien les meves amigues.

Em miraves i en notar com els meus ulls es creuaven amb els teus, una brillantor vermella s'apoderava de les teves galtes, acotaves el cap i dissimulaves com qui no vol la cosa.

Elles van partir a comprar-me unes arrecades, un impuls va fer que et baixàs d'aquella barra que allunyava el teu cos del meu.

Et tenia davant i sense pensar-ho vaig fer-te un dolç petó a la galta... m'abraçares i a cau d'orella em vas dir "No podràs queixar-te avui..." i em feres un petó.

Van passar els minuts i seguiem abraçats, cada cert temps et besava prop dels llavis i et mirava de reüll, disfrutava de la teva olor, de sentir el teu cos prop del meu... de tenir-te amb jo sense distància.

Vaig fer-te un petó més, em vas mirar i a cau d'orella vaig dir-te "M'estimes?" "Sí, molt..." i sense pensar-ho et vaig tornar a besar aquest cop amb més dolçor i tendresa i de la boca em va sorgir una frase màgica "I què passa si et beso aquí...?" els meus llavis van impactar contra els teus.

Vaig fer-ho, sí. Vaig ser jo, ho necessitava i desitjava i sense pensar-ho ho vaig fer.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de jOaneTa

jOaneTa

88 Relats

217 Comentaris

109925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Sóc una noia mallorquina que lluita per aconseguir els seus somnis.

Treballo per tenir diners.
Estudio per tenir un futur.
Lluito per no perdre les forces.


Hi ha cops en que els diners no em basten pel que vull i veig com el meu somni s'ha de veure aplaçat... a cops un any, altres dos... la qüestió és que potser de tant d'esperar el somni es faci miques.

Hi ha cops en que estudiar es converteix en una tortura. Sé que puc tenir les notes que vulgui si m'hi poso de veritat, però què passa si no em ve de gust cercar-me un futur?

Hi ha cops en que per molt que lluiti les forces no em basten. Són aquests moments en que acudeixo a un bolígraf i un paper per deixar anar els dits i entendre el que sento llegint les meves paraules.

Sóc rara.
Sóc diferent.
No sóc perfecte.
No sóc com la gent.



--------------------------------

Fa temps que no escric ja que les paraules no em surten, sembla que amb el temps els sentiments s'hagin quedat petrificats i agafats als versos que abans creaven...
Vull tornar a escriure i sé que per fer-ho em cal llegir i familiaritzar-me de nou amb la pàgina, penso que només als grans poemes i relats i puc trobar l'espurna que em faci agafar de nou bolígraf i paper per escriure i escriure.