em fa mal la distància

Et veig i et miro, observo els teus ulls. Ja no em parlen. On ha anat a parar aquella espurna d’amor que desprenien al veure’ns? El teu somriure ja no és el mateix. Et miro, i no paro de fer-ho, però ja no et reconec. No deixo de mirar-te mentre em pregunto com hem arribat fins aquí. Per què ja no brillen les mirades? On s’han amagat els capvespres perdudes per mil racons? Ja no ens somriu el cor. I em tremola l’ànima quan ens mirem i el silenci es fa incòmode. Em costa entendre, sovint em passa. Però em fa mal aquesta distància. Adéu als instants eterns, als vespres inoblidables juntes, a les llàgrimes per amors perduts. Què ens ha passat? L’amistat és un tresor. Val la pena perdre’l? Jo t’ho demanaria, amb el cor, amb llàgrimes, amb rancor, tal vegada. Però t’ho demanaria. Hem de perdre el poc que veritablement dura en la vida? Algun dia, qui sap, tu també ho pensaràs. I qui sap, tal vegada un dia ens miraràs i els teus ulls parlaran. El teu somriure serà el mateix. Tal vegada...