Els vells som supervivients del naufragi de la vida

Els que passem de la setantena d´anys, arrossegant més d´una xacra, les píndoles, ara la groga, ara la verda, ara la vermella, ens fan anar tirant, fent la viu-viu.
Em sento com aquells ciclistas, trobats morts en una zona desèrtica, als quals, Jarry, reciclant-los l´energía en ciència-ficciò, fa que, muntats de nou en bicicleta, continuïn pedalant maquinalment, però són morts.
És cos meva, però ja l´envelliment em fa sentir com un transatlàntic a què, abans d´entrar a port, li paren les màquines perquè hi entri per l´empenta que porta.
Quan ens trobem una colla de vells per jugar al canari, penso, i torno a pensar, que som supervivents d´un gran naufragi.
Un metge, parlant d´un ancià octogenari, ingressat a l´hospital amb la salut malmesa, deia a la infermera, tot fent broma : " -Mira, aquest home, si no surt cap contratemps que el curi, demà serà a l´altre barri".
Fa uns dies que, pel volts de la matinada, encara mig adormit, em vaig despertar sentint que un locutor d´Onda Cero preguntava a un tal senyor Limas:
"-Li agrada la música?.
Aquell senyor respongué:
"-Quan era viu, si"
El locutor, sorprès, preguntà de nou:
"-Que vol dir que vosté ara és mort"
L´ancià, molt atrotinat, digué :
« És com si ho fos ».

Mn. Pere Campàs i Bonay