Morir per una cançó

El dia 22 de setembre de 2004 apareix el cos d´un adolescent al peu d´un barranc amb la bicicleta. Era el de Jokin, alumne de quart de l´institut. El problema d´en Jokin era que cinc nois del curs el tenien avorrit, acorralat. Àdhuc, l´acusaven, falsament, de delator, que els hauria traït que en un dia d´esbargiment haurien pres haixix, ell també. Formant part del grup buscabaralles hi havia una noia, María, la qual, però, mai no l´havia ofès.
Jokin rebia cops, no li faltaven hematomas. Amb aquest turment, els fonaments de la personalitat d´en Jokin s´esfondraren. Tenia la impresió de ser considerat pels companys com un objecte que no serveix per a res i es pot llençar. Jokin tenia la sensació d´haver perdut el comandament de la pròpia vida. Era un calvari haver d´anar a l´institut o ikastola.

Un dia, no podent més, determinà llevar-se la vida. Concretament es llançaria a un barranc. Enfilà la bicicleta en aquell sentit, es mirà el barranc com una invitació, es posà a pedalar amb fúria, volà pels aires. El trobaren mort al peu de la muralla de la localitat d´Hondarribia. El més impressionant fou el testament que es trobà en el seu ordinador, per enviar, correu electrònic, a Maria. Era l´adaptació d´una cançó del grup basc Escorbuto. Alguns adolescents són capaços de morir per una cançó. El correu de comiat era una adaptació. A l´amiga li deia:
< Adiós, reina mía, no te olvidaré.
Me voy a tirar por la muralla a ver qué pasa después de morir.
Dejo las clases, prefiero morir como un cobarde que vivir cobardemente en el Instituto >.

Jo acabo dient que els grups musicals, amb les seves lletres, donen als adolescents una visió del món. Avui mana la realitat virtual, la de la fantasia. En moltes d´aquelles lletres s´hi percep la droga com a cant de sirena. Estic observant que qui mor així, vol que sia una composició estètica, una performance. Coses del món d´avui..

Mossèn Pere Campàs-VIC


.