Marcel Proust i la memòria adormida

Marcel Proust, escriptor francès de renom (1871-1922), de salut sempre fràgil, amb una infantesa voltada d´atencions, fou de sensibilitat malaltissa i moralment angoixat, potser sense cap culpa. Passats els trenta anys, emprengué la redacció de l´obra titulada A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. Jo preferiria que digués, viscut.
Com que una tarda, tornant de passeig, el dia era plujós i el seu estat d´ànim era abatut, depremit, la seva mare li oferí una tassa de te amb una magdalena. Ell no en tenia el costum, però ho va a acceptar. Però ara, lector, ell ens dirà què li passà. Diu: " En apropar als llavis la primera cullerada de te amb trossets de magdalena estovats, un cop vaig sentir al paladar aquell agradable sabor, es produí un canvi en el meu interior, un fet extraordinari: desparegueren els problemes personals, ja no em sentia mediocre ni contingent ni mortal. Era una felicitat absoluta, inexplicable."
I Marcel Proust es posà a analitzar, llargues hores, fins a cansar-se, aquell canvi, aquella sensació. I arribà a la conclusió que el gust d´aquella magdalena amb te li portava el record de quan, en la seva infantesa, a Cambrai, la seva tia Léonie, quan ell, infant, entrava, cada dia, a donar-li el bon dia, ella li donava un tros de magdalena sucada a la tassa de te que ella prenia.
El gust suscita records.
Segur que nosaltres, cada un, recordem moltes coses dels nostres pares, però una o dues, quan ens vénen a la memòria, fan que tinguem ganes de viure, si pogués ser, per sempre.
Jo guardo moltes vivències de quan vaig ésser vicari , per això escric, la qual cosa em reanima, em resucita.

Mn. Pere Campàs i Bonay