Els quaranta

No sé si és perquè ara a aquesta època es fa fosc abans o perquè durant l'últim mes ha plogut almenys un dia a la setmana que darrerament noto que cada dia que passa tinc una arruga més al front. Sovint, els anys em pesen cada vegada que em proposo sortir de casa i quan decideixo fer alguna cosa diferent, per trencar la meva monotonia, com llogar un pel·lícula o alguna cosa per l'estil, no em pregunteu perquè, mai ho acabo fen.
Sí, he complert les meves expectatives laborals i crec que és per la única cosa que podria estar orgullós. Podria. Però al cap i a la fi, què és un gran negoci? A mi només m'ha servit per tenir una casa més gran, un cotxe luxós i, perquè no dir-ho, per ser una gran atracció davant el sexe oposat. No obstant això, no sóc feliç.
No em sento estimat quan el primer raig de llum entra pels porticons de la finestra de la meva habitació i il·lumina un llit de dos metres d'ample. Després no puc evitar sentir-me l'home més desgraciat de món i, encara que sé que això pot donar una imatge egocèntrica de mi, és el que sento.
En aquesta etapa de la meva vida, Barcelona, com el meu llit, se'm fa gran. Està bé viure-hi uns anys però ara marxaria a viure en un poble petit d'aquells on quan arribes tothom sap que ets el nou de Barcelona i encara no has parlat amb ningú que ja saben el teu nom, la teva professió i el salari que cobres cada mes.
Sovint m'agradaria tenir una persona que m'estimés al costat i perquè no, formar una família. I tenir nens. I portar-los a l'escola i anar al zoo i renyar-los... i bé totes aquestes coses que són normals en les famílies i que jo no puc fer.
Algun dia d'aquests faré les maletes i marxaré ben lluny i viuré en un poble i tindré dona i l'estimaré molt i tindré fills...