ELS MAIPARIS

Un relat de: Ravegal
ELS MAIPARIS

Els Maiparis eren una tribu que habitava en una zona de la planura central de l’Eucídia. Era veïna dels Pispatot. Les troballes arqueològiques no donen gaires pistes del que va passar fa més de tres mil anys i que va causar la desaparició dels primers.

Els Maiparis treballaven la terra, criaven animals i dominaven l’art de fer eines i estris de ceràmica. Sempre tenien menjar fos quina fos la duresa de les estacions. Des del poblat, si el vent els venia d’allà, sentien els cants i els timbals dels Pispatot, que sempre estaven de festa, eren despreocupats i vivien al dia. Passaven el temps fent activitats que estaven entre la competició i el joc. Les vegades que s’havien trobat, es reien dels Maiparis en veure’ls passar amb aire cansat carregats amb garbes o coves curulls de fruites o verdures.

Aquell any les pluges van durar molt, les salvatgines sortien poc i la caça escassejava. Als Pispatot se’ls van acabar les poques reserves que tenien, els budells els començaven a roncar i no tenien res per tapar-los el nas o despertar-los. Van anar al poblat del Maiparis a demanar menjar. No els en van donar. Els van dir que no sabien quan podien durar aquelles pluges i que no es volien exposar a quedar sense provisions, que una altra vegada, en lloc de cantar i ballar treballin una mica i no hauran de patir. Els Pispatot se’n van anar dient que se’n recordarien. Quan l’endemà, malgrat la pluja, van anar a collir tot allò que estigués a punt es van trobar els camps arrasats sense que hi hagués res aprofitable. El poblat va quedar sol quan tots van anar a veure la destrossa. El retorn cap al poble el van fer en silenci, consternats i amb sentiment d’humiliació. Encara els esperava una altra desagradable sorpresa. Mentre eren fora els l’havien saquejat enduent-se bona part de les provisions que tenien. Els ancians es van reunir per considerar què havien de fer.

Van decidir que formarien un grup que vigilaria els camp quan fossin al poblat i el poblat quan fossin als camps. Van decidir que Mandrele seria el cap, era fort i de caràcter orgullós i no li costava gens encarar-se amb qui fos per qualsevol fotesa i potser el que era una mica més capaç de prendre una decisió, si calia.. En van triar dos més, que eren assenyats però mandrosos amb la intenció de que el controlessin i l’aconsellessin. El gruix del grup el formarien els menys motivats per les feines del camp. Després de fer la tria van cridar al Mandrele.

—Mandrele, tu i tots aquests —li va dir els noms— us encarregareu de vigilar els camps i el poblat. Comenceu a preparar-vos el que necessiteu per defensar-ho.
En Mandrele va fer mostra del seu orgull i s’hi va negar: «El poblat és de tots i la defensa és cosa de tots. Necessitarem arcs i fletxes, llances, maces i fones,o sigui que ja us podeu posar a fer-ne. Nosaltres parlarem de l’estratègia per si fa el cas». Tota la tribu es va posar a fer les armes per a la defensa.

Un dia els Pispatot van rodejar el poblat. Quan en Mandrele i els seus, anaven cap a un costat els Pispatot entraven per l’altre. A la tornada dels camps en Mandrele es va encarar al cap del consell.

—No podem evitar que entrin, heu de fer una palissada.
—Feu-la vosaltres mentre esteu aquí —li va respondre l’ancià
—No podem fer dues feines alhora. Hem d’estar al cas per si tornen, feu-la quan torneu del camp. Nosaltres no la farem.

Es van acabar les rondalles, cants, i el repòs que hi havia sempre en tornar del camp. Tallar arbres, polir-los, clavar-los i travar-los. Feta la palissada, quan la tribu anava al camp o a les pastures, en Mandrele feia barrar la porta i passaven l'estona despreocupadament sense fer res. Eren els més ben peixats del poblat.

Un capvespre del començament de la primavera, el consell d’ancians va reunir la tribu per decidir què s’havia de plantar. Van decidir sembrar mugronys. En Mandrele es va aixecar amb el garrot a la mà i va dir que no li agradaven els mugronys i que s’havien de plantar galindis. Mentre discutia amb el consell els altres vigilants es van anar aixecant, tots amb el garrot a la mà.

—Entre tots hem decidit que es plantarien mugronys i això és el que farem. Tu no ets qui per dir que hem de plantar.
—Que no sóc qui? —va dir en Mandrele tot repenjant el garrot a l’espatlla.
—No és just que ens amenacis amb amb els garrots que hem treballat per vosaltres.
—Aquí no estem parlant del que és just i el que no és just. Estem dient que no ens agraden els mugronys i que volem galindis. Queda clar?

La discussió va anar pujant de to. El consell d’ancians es va agrupar i després d’un breu canvi de paraules el més ancià va dir:

—Ja et pots quedar amb el poble i tot el que hi ha. Demà ens n’anirem a una altra banda. Potser és millor que de tant ens robin.
Llavors en Mandrele va cridar:
—Prou! d’aquí no surt ningú si no és per anar a plantar galindis. I va fer barrar la porta amb tots a dins.

Els vigilants menjaven tot el que volien i racionaven el menjar dels altres. Van anar passant els dies i es van anar consumint les provisions. La tibantor va créixer fins el punt que ja no recordaven com s’havia arribat a aquella situació. Per uns era qüestió de dignitat, per els altres era un cas d’orgull. Dues coses que no es mengen.
● ● ●
Quan els arqueòlegs van trobar les restes del poblat hi havia uns esquelets en un gran cercle, tots amb un garrot a la vora. Al centre n'hi havia un altre munt, de tots els sexes i edats, junts, alguns s’havien abraçat. Els pocs, que estaven fora del nucli central tenien la calavera esberlada.
Els investigadors estan fent tota mena d’hipòtesis.

Comentaris

  • Batusses[Ofensiu]
    Montseblanc | 12-02-2021

    Està clar que batusses d'aquestes n'hi ha hagut sempre. Primer els que no fan res i roben als que treballen. I després els que s'aprofiten de la força per sotmetre, una vegada més, als que treballen. Sempre reben els mateixos, ara i abans. Un relat interessant, divertit, àgil, com una faula.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: