ELS FORAGITATS DE L'ERM NO SURTEN A LA "TELE"

I a tu, que sempre ho has volgut poder explicar tot, amb aquesta professió que has triat, de vegades et quedes sense l'esma per a poder fer front a les maltempsades de la vida. Les paraules. La paraula. Per damunt de tot la paraula. Si et deixen ho expliques, si ho expliques existeix, i si existeix ho pots explicar.
Però no.
Amb el temps has anat capint que no era així. Que les paraules trasllueixen els sentiments. Però a voltes els amaguen. Amb les grans paraules s'amaga la vida.
Per això potser t'havia atret sempre el tema del bandolerisme. Per això, aquella temporada et va agafar per entrellucar les fases de la història on el bandolerisme campava pel principat.
Per això, o potser perquè havies llegit que un avantpassat teu va ser segrestat pel cap d'una de les colles de bandolers de les Guilleries.
Ja t'imaginaves els fets.
El mas, la terra, la vida que havia estat des de temps immemorial. Cinc cents anys diuen els llibres. El mas de la família. El mas d'on van sortir les nissagues del cognom que tan orgullosament tragines.
Al mas hi quedava l'hereu. Era així i no podia ser d'altra manera. L'hereu havia d'agombolar tota la cohort que vivia a l'entorn del mas. Dels tiets concos, dels avis. Dels pares, dels germans i germanes, dels cabalers, dels fadristerns i de les pubilles, dels futurs capellans i de les monges. Els havia d'habillar a tots. Se n'havia de fer càrrec. I quan tocava. Pagar les legitimes perquè els cabalers poguessin fer via i promptament eixissin de la gran masia per anar a cercar una pubilla de segon rengle. Les del primer rengle se les quedaven el hereus. I així perpetuant l'hisenda i perpetuant el sistema econòmic.
Per això et va cridar tan l'atenció en Serrallonga. Amb el temps vas descobrir però que la història s'explica malament. S'explica des de la perspectiva dels vencedors. Dels herois, dels que el seu tarannà es pot estereotipar i ha de servir per bastir el futur. Vas copsar que la història no es res més que un gran focus que mira allà on l'historiador li abelleix mirar. I sempre, sempre es fixa en allò que li sembla important. Els comparses, els segons, els cabalers no son mai protagonistes de la història en majúscules.
Però a tu sempre et van fer més tronc els febles, com deia en Jordi, el director de teatre, dels comparses, que son els que donen valor a la història. i de la història d'en Serrallonga et va cridar l'atenció la figura de la Margarida Tellades. La pubilla del mas Serrallonga de Querós.
Orfe als disset anys, amb un panorama familiar galdós. La mare vídua als trenta cinc anys. Les tres germanes petites beneitones (per dir-ho amb paraules fines d'avui) marxades del terrat, i dos germanets mascles petits el de 4 i el de 2 anys. Els dos tios concos i amb la hisenda penjada als contraforts de les Guilleries. Tres feixes, un xic de bestiar i molta molta miseria. El casament amb el cabaler de la Sala de Viladrau s'havia d'arranjar. I a divuit anys passa a ser la dona del que, temps a venir, serà el famós bandoler Serrallonga. I ella a l'ombra. Mentre el valent de la casa se les campa empaitant collites, saltejant camins, rebolcant vídues, polint els masos de les rodalies, la Margarida al davant del mas, i esperant la vinguda d'un fill, de l'Antoni, el primer, que es farà capellà, bona peça. I dels altres tres. Un per cada vegada que el mascle apareix pel mas. Després de fer les mil i una barrabassades. I després, altre cop a campar-la. Mentre la Margarida tira endavant el mas, sabent que, amb el temps passarà a ser de l'hereu, el seu germanet de quatre anys però que va creixent sense parar i fent via per acceptar l'herència.
I després s'assabenta la mestressa, que el seu home se la campa amb aquella Joana Massissa vídua del forner de Castelló d'Empúries. Li arriben les noticies escadusseres que va amb la Massisa com a ànima en pena per les rodalies de Sau i de Susqueda. I mentrestant ella ha de fer front a les partides del Virrei que, ara més sovint, fan cap al mas. Fins que la fatal noticia li arriba com si d'una fuetada es tractés. Han pres a n'en Joan al Mas Agustí, aquí a prop, a Santa Coloma. Arriba la noticia i darrera, els soldats del Virrei que la prenen i fan via cap al Cap i Casal.
La sentència n'és dictada: esquarterat i penjat. Exposat el cap, per escarment dels malfactors, al portal de Sant Antoni. I com a mesura cautelar dicta el Jutge, en desgreuge del Compte de Cardona, sicari del Virrei, que els masos de Serralllonga, la Querosa i el Bosquet han de ser aterrats. I llençada sal a les seves terres. I la Margarida presonera I els fills petits escampats pels masos veïns, per commiseració, els tenen , fent-los servir de vailets de guardar el bestiar.
I a tu et sorprèn la història. Quinze anys després de la mort del bandoler. La Margarida ha aixecat els tres masos de la seva propietat , els ha fet productius i els deixa en testament.
Testament que, com no pot ser de cap altra manera, anirà a parar al gran, l'hereu, el rector que temps a venir serà de Querós. I aquest, bon rector, coneixedor dels topants on ha d'impartir el seu guiatge, procura per casa, el delme de les vinyes, que mai cap rector abans ha demanat, ara ell el reclama als seus feligresos. I aquest a la història deuria passar per bó. Aquest robava als feligresos, però pretesament amb la llei a la mà. I el seu pare passa a la història com a bandoler. Ell no, ell es el rector. Els vilatans però no es deixen. Es planten a la plaça del bisbat de Vic, O ens traieu el rector o en farem de grosses.
I EL PINTA , ENCARA ESCRIU PER A LA HISTÒRIA:
Com Jesus , ningú es profeta a casa seva....

I , amb la llegenda història se t'entronca amb la teva pròpia llegenda i pròpia historia. Has copsat que la teva nissaga ve de Vic i de les seves rodalies. Saps que un bandoler va segrestar la noieta del mas d'on ha sortit la teva nissaga. Saps que el segrest va portar la ruïna. S'empenyoraren el mas. Els primers anys es pogué fer front al dispendi afegit amb la feixuga hipoteca. Les collites però no sempre son bones. I la collita del tercer any era força escadussera , la del quart més prima encara i a la cinquena anyada ja no es va poder fer front a la ingent despesa. El mas va anar a subhasta. Encara bo que els nous amos els van deixar estar de masovers al mas. Però res ja no va ser igual Els masovers no tenen les arrels a la terra. Els masovers són de passada. Ells vigilen la terra, però no la senten seva. I la vergonya dels veïnat. Mai més van tornar a aixecar el cap.
L'herència. La parla , la paraula. Ningú te n'ha explicat res. La nissaga maleïda dels foragitats. I després la pròpia maltempsada. Però primer la del poeta. D'aquest Cinto pageset, La del poeta de Catalunya.
Serà que la teva nissaga porta arrapada al pit la malastruga de la desgràcia.
I qui t'ho ha comptat?.
Amb comptagotes vas entrellucant el passat. Vas percebent que la història te l'han malejat.
O potser et dius com et dius.
I altra volta queda pendent la paraula. Penjada del fil familiar. No has pogut fer-la realitat.