Cercador
Els del poble del vent
Un relat de: LordNess- Compartir:
Els del poble del Vent
En temps immemorials una tropa del poble del vent van decidir assaltar el castell de Calaat El Fel del poble veí, que segons deia el seu infiltrat posseïa uns tresors abundants on entre ells hi havia una valuosa corona d’or amb incrustacions de diverses pedres precioses, la companyia estava composta entre d’altres per: Antonio Ollé «el fart d’arròs», Mario, Vador Grua, Jordi Mitjans «Speedy», Benet «El Cagarri», Marc Subirana «Zubi», Josep Català, Els Germans «Maravillos», El Cames, El clan Ingles, Anton Galofré, Quinti, Claudia, Ton «El Titus», Pep Solé «El guitarra», «El Mosso», Lluís Mañas i la seva filla, Jordi Pellicer «Pelli», Alfonsito, Susana «La Vasca», Pepito «Pastor», Francisco Segura «Nene» i el seu fill Francesc, Marcelino Güixens, La familia Toldrà, Micky Campos, Joan Cañellas, Carlos Santò, i els més petits el Toni i el Marcelino «Ponet», tot dirigit per la intrèpida i valent Maria Conillera.
El castell estava construït i alçat sobre una base de pedra calcaria, que feia que hi hagué poc espai, segons l’informació de l’espia aquella nit de lluna nova la guarnició de guàrdies de la fortificació minvaria a causa d’un desembarc de mercaderies a la costa, la façana on pensaven atacar era la del sud-est, van arribar a peu del paredó, la cap de la colla xiuxiueja’n anava donant instruccions als membres del grup que aquests anaven ficant-se a la seva posició, primer el baix, l’agulla, el contrafort i les crosses i després amb molt de comte la pinya, el segon va pujar subtilment sobre els hombros del baix tot seguit el tercer , quart i quint anaven pujan per les esquenes l’un de l’altre, els últims llocs estaven reservats als més petits al Toni sisè i per últim l’aleta el Marcelino «Ponet» amb aquesta construcció humana arribaven de sobra a d’alt del mur on amb un salt el Marcelino va accedir al castell, va donar la mà al Toni perquè pugues accedir al castell també, un cop dins s’anaven amaga’n per les columnes i ombres, com havia dit l’informador la fortalesa quasi restava deserta, en Macelino i en Toni es van endinsar escales avall per una porta que era oberta, van baixar i baixar fins trobar una porta de fusta molt decorada amb talles i ferratges, en Toni va treure les eines de la butxaca del darrera i mentre el Marcelino vigilaba, el primer furgava el pany de la porta, no l’hi va costar pas gaire, un clik clak i ja era oberta – Ostres!!!- van exclamar els dos en veure el grapat del munt coses que brillaven dins d’aquella habitació, al fons en un altar la preuada corona dormia sobre un coixí vermell amb rivets daurats, correcuita el dos marrecs es van abalançar sobre la joia, un cop en el seu poder varen córrer cap a la sortida, a empentes i rodolons van pujar l’escala un cop d’alt es van esmunyir fins a la porta però no amb gaire fortuna ja que un guàrdia els va veure, van obrir la porta petita mentre sortien i el guàrdia cridava.
– Els nens han sigut els nens del vent ells han sigut-
En Marcelino i el Toni amb tota una munió de soldats al darrera corrien esperitats mentre cridaven d’alegria agitant la furtada corona, la colla els esperava mes avall on els van resguardar dels guàrdies i es van dirigir al poble muntanya avall i un cop allí van celebrar la fita aconseguida. amb una gran festa organitzada per el cap Jan Huguet plena de menjar i beure.
Desde aquell dia els constructors de torres humanes del poble del vent es coneixen com els nens del vent ells (que avui en dia ha evolucionat com a Vendrell) i els dos pobles tant els del Vent com els del castell de Caalat el Fel (avui Calafell) tenen una competència infinita amb tots els aspectes bé tots no, ni els de Calafell fan castells humans ni els del Vendrell fan Castells de pedra.
LordNess : Pit i amunt!!!
En temps immemorials una tropa del poble del vent van decidir assaltar el castell de Calaat El Fel del poble veí, que segons deia el seu infiltrat posseïa uns tresors abundants on entre ells hi havia una valuosa corona d’or amb incrustacions de diverses pedres precioses, la companyia estava composta entre d’altres per: Antonio Ollé «el fart d’arròs», Mario, Vador Grua, Jordi Mitjans «Speedy», Benet «El Cagarri», Marc Subirana «Zubi», Josep Català, Els Germans «Maravillos», El Cames, El clan Ingles, Anton Galofré, Quinti, Claudia, Ton «El Titus», Pep Solé «El guitarra», «El Mosso», Lluís Mañas i la seva filla, Jordi Pellicer «Pelli», Alfonsito, Susana «La Vasca», Pepito «Pastor», Francisco Segura «Nene» i el seu fill Francesc, Marcelino Güixens, La familia Toldrà, Micky Campos, Joan Cañellas, Carlos Santò, i els més petits el Toni i el Marcelino «Ponet», tot dirigit per la intrèpida i valent Maria Conillera.
El castell estava construït i alçat sobre una base de pedra calcaria, que feia que hi hagué poc espai, segons l’informació de l’espia aquella nit de lluna nova la guarnició de guàrdies de la fortificació minvaria a causa d’un desembarc de mercaderies a la costa, la façana on pensaven atacar era la del sud-est, van arribar a peu del paredó, la cap de la colla xiuxiueja’n anava donant instruccions als membres del grup que aquests anaven ficant-se a la seva posició, primer el baix, l’agulla, el contrafort i les crosses i després amb molt de comte la pinya, el segon va pujar subtilment sobre els hombros del baix tot seguit el tercer , quart i quint anaven pujan per les esquenes l’un de l’altre, els últims llocs estaven reservats als més petits al Toni sisè i per últim l’aleta el Marcelino «Ponet» amb aquesta construcció humana arribaven de sobra a d’alt del mur on amb un salt el Marcelino va accedir al castell, va donar la mà al Toni perquè pugues accedir al castell també, un cop dins s’anaven amaga’n per les columnes i ombres, com havia dit l’informador la fortalesa quasi restava deserta, en Macelino i en Toni es van endinsar escales avall per una porta que era oberta, van baixar i baixar fins trobar una porta de fusta molt decorada amb talles i ferratges, en Toni va treure les eines de la butxaca del darrera i mentre el Marcelino vigilaba, el primer furgava el pany de la porta, no l’hi va costar pas gaire, un clik clak i ja era oberta – Ostres!!!- van exclamar els dos en veure el grapat del munt coses que brillaven dins d’aquella habitació, al fons en un altar la preuada corona dormia sobre un coixí vermell amb rivets daurats, correcuita el dos marrecs es van abalançar sobre la joia, un cop en el seu poder varen córrer cap a la sortida, a empentes i rodolons van pujar l’escala un cop d’alt es van esmunyir fins a la porta però no amb gaire fortuna ja que un guàrdia els va veure, van obrir la porta petita mentre sortien i el guàrdia cridava.
– Els nens han sigut els nens del vent ells han sigut-
En Marcelino i el Toni amb tota una munió de soldats al darrera corrien esperitats mentre cridaven d’alegria agitant la furtada corona, la colla els esperava mes avall on els van resguardar dels guàrdies i es van dirigir al poble muntanya avall i un cop allí van celebrar la fita aconseguida. amb una gran festa organitzada per el cap Jan Huguet plena de menjar i beure.
Desde aquell dia els constructors de torres humanes del poble del vent es coneixen com els nens del vent ells (que avui en dia ha evolucionat com a Vendrell) i els dos pobles tant els del Vent com els del castell de Caalat el Fel (avui Calafell) tenen una competència infinita amb tots els aspectes bé tots no, ni els de Calafell fan castells humans ni els del Vendrell fan Castells de pedra.
LordNess : Pit i amunt!!!
