Els crits silenciosos

La mare sempre diu que no he de parlar amb persones estranyes. Jo m'esforço per ser obedient i fer-li cas, però de vegades, quan fixo la mirada en els ulls tristos dels passatgers del metro, he d'esforçar-me molt per no regalar-los alguna paraula de consol. I és que em fan molta llàstima: tan silenciosos, tan apartats els uns dels altres...

Ahir es van complir tres anys des de l'inici de la pandèmia, i, com cada divendres a la tarda, la meva mare i jo vam caminar xino-xano fins a l'estació de Penitents, de la línia verda, on vam pujar al metro que ens va portar a ca la meva iaia Conxita. La pobra va enviudar fa dos mesos i a mi m'agrada molt fer-li alguna moixaina que la faci somriure. Ella, en agraïment, em deixa jugar amb els seus collarets i anells, amb els quals m'invento emocionants històries de pirates i tresors amagats.

Asseguts al vagó, amb les mans entrellaçades, m'entretenia llegint les frases escrites als rètols enganxats a les finestres. En especial, em va cridar l'atenció un que deia: “prohibit parlar, perill de contagi per aerosols”. Just per sota d'aquest avís, una noia llegia amb atenció un llibre electrònic. Portava una mascareta de color rosa on ressaltava una paraula escrita amb lletres negres i gruixudes: “TINC”.

Em va sorprendre molt que aquella xavala hagués triat un mot sense sentit per adornar la seva mascareta, quan és d´allò més habitual veure-hi estampats des de personatges de còmic fins a gatets, passant per tota mena d'emojis. Que divertits que són, oi? Malgrat tot, de seguida em vaig adonar que gairebé tots els passatgers portaven escrita una determinada paraula a sobre de la pantalla de protecció. Semblava que algú s'havia tret una nova moda del barret de copa. De fet, al banc del costat, un senyor amb corbata i ulleres de pasta m'observava furtivament, exhibint un inquietant “POR”.

Va ser llavors quan vaig sentir que tothom en aquell vagó em mirava fixament, com si tots aquells desconeguts volguessin trobar refugi en la meva innocència, en la fantasia que, segons diuen els qui em coneixen, desprenen els meus ulls blaus i somiadors.

El metro va arribar per fi a les Corts i la mare i jo vam deixar al darrere aquell grup de persones perdudes, necessitades d'una resposta a cadascuna de les preguntes que les turmenten cada dia, incapaces de veure la llum al final del túnel.

Han transcorregut algunes setmanes durant les quals no hem tornat a agafar el metro, però aquesta tarda ho farem de bell nou. Estic impacient per seure al banc del vagó i estrenar la mascareta tan especial que la meva mare m'ha fet. Hi surten totes les lletres de l'abecedari. Tant de bo que els nostres companys de viatge hi puguin llegir paraules d'esperança i d'il·lusió.