Els contes de la xarxa

Un relat de: vitriol

-Papa, que s'està fent tard..., i el conte d'avui, què...?
Al pare li va canviar la cara de cop.
-Oh, avui tinc un conte fantàstic! És la història d'en Foxs. Saps qui era en Foxs?
Al través de la webcam pogué veure la nena fent que no amb el cap.
-En Foxs era un gos molt simpàtic. Era el gos més maco que mai havia existit, si més no, per a la família amb la qual havia viscut. L'estimaven molt. Però és que ell també es feia estimar. Ara era al cel dels gossos. Perquè els gossos també van al cel, saps...? i allà es troben amb les persones que han estimat en vida aquí a la terra. El que passa és que els gossos tenen un problema. Normalment els gossos moren abans que les persones i van al cel dels gossos a esperar aquella persona que més l'ha estimat. Llavors quan arriba la persona van junts cap al cel i allí són encara molt feliços per sempre més...
A la Marta li agradaven molt els gossos i aquell conte prometia ser ben maco. A més a més, no volia adormir-se. Volia que el pare veiés que hi posava atenció i de passada, castigar-lo una mica per haver-la fet esperar tants dies... hauria d'explicar tot el conte, per llarg que fos...
-Quan en Foxs va arribar al cel -continuava el seu pare- el va rebre un gos Sant Bernat ben gros. El seu cap era tan gran com tot ell.
-Benvingut, nano. Què, com t'ho has passat allà baix?
La seva veu era profunda i molt tranquil·la.
-Bé, força bé... però ja no volia estar més temps allà. Hi patia molt...
-Per què?- digué el Sant Bernat.
-Oh, és que la persona que més em volia es va posar molt malalta, i jo vaig patir molt...ella plorava molt i la veia tan trista...
-Espera, espera..., des del començament, explica'm una mica la teva historia, però des del començament...
-des del principi?- va fer en Foxs - és una història molt llarga!
-Fes-me'n cinc cèntims, home...
-Bé..., a mi em van portar a la casa amb molts pocs dies de vida. Jo era el regal per a la filla petita de la família. El fill gran ja havia tingut un gos, que per cert, encara deu estar per aquí, no el coneixeràs tu, un tal Zas...
El Sant Bernat va fer que sí amb el cap.
-Sí que hi és, encara el recordo..., em va agradar el seu nom.., ja te'l trobaràs. Un o altre el deu conèixer ...
-Doncs a la petita també li van regalar un gos. De fet, jo era tan petit que el pare em duia amagat a la butxaca de la jaqueta . Jo treia el caparró per no perdre-me'n ni una, tafaner de mena jo, i quan la petita em va veure, allò va ser un esclat de joia... La veritat és que no ens vam avenir gaire, ella i jo. Ella era molt petita i no sabia agafar-me i em feia mal i jo era massa petit i no ho sabia entendre... El cas és que vaig anar creixent i, oh, de debò , aquella família és la millor que pot tenir un gos. Em deixaven fer tot el que volia...
...el pare deixà de parlar i mirà al través de la pantalla del ordinador. La Marta feia temps que no es movia  i quan estava a punt de tancar el portàtil, la nena obrí els ulls.
-Continua, papa, que aquest conte sí que m'agrada... és molt bonic...
Ell va fer una pipada a la cigarreta i continuà, resignat.
-... si volia saltar per sobre dels sofàs, hi saltava, si volia jeure al llit, hi jeia. Si algun dia em feia pipi o caca pel pis no em deien res..., bé, el pare sí que em renyava, però no era res de l'altre món. Encara recordo quan anaven a comprar al mercat i em duien amb ells. Sempre em compraven un munt de formatge fresc. Només de sentir-ne l'olor se'm feia la boca aigua. Me'l donaven tot i jo, ben golafre, me'l menjava en dues queixalades. Oh , que n'era de bo...! però es veu que no en podia pair tant de cop i sempre acabava vomitant-lo enmig del carrer. I sempre passava igual, no aprenia. Me'n feia un tip de menjar i després el vomitava...però tot se'n va anar en orris quan la mare va caure malalta.
-Que tenia? - va preguntar el Sant Bernat.
-No ho sé, noi. Sé que era cosa de la musculatura, perquè en poc temps ja no podia caminar i de seguida va necessitar una cadira de rodes elèctrica. En  un parell d'anys, un parell d'anys dels seus, eh, no dels nostres, va passar de ser la dona més eixerida a estar invàlida al llit, sense poder moure's. A mi se'm trencava el cor de veure-la d'aquella manera, ja saps com patim nosaltres quan se'ns posen malalts els humans. I el pitjor de tot era que no tenia solució. No podien curar-la. Ella patia molt. Quan encara podia moure una mica les mans jo pujava al llit i al primer trosset que trobava lliure a l'abast de la seva mà, m'hi entaforava i no em movia en hores. Ella m'acaronava amb gestos curts i molt suaus, ja quasi no tenia força. Jo sé que la reconfortava d'allò més. Al final, quan ja no podia aixecar les mans, era jo, amb el musell, qui li anava fent passar la mà per sobre del meu cap fins que l'hi deixava, a pes mort, sobre el meu coll. I allà m'hi quedava fins que la impotència de veure-la plorar i no poder fer res, em feia baixar del llit. Un dels pitjors dies va ser quan van venir a buscar-la dos humans i se la van endur a l'hospital. Hi va estar molts dies. I jo estava desesperat i enfadat amb el marit i els fills perquè no em duien a veure-la. Tan enfadat que vaig destrossar totes les cadires a mossegades. Les cadires i els sofàs i tot el que tingués una mica de coixí on clavar els queixals. Després vaig saber que els humans prohibeixen els animals als hospitals. Mira que són beneits. Si el malalt, el que més vol, és estar amb els seus éssers més estimats... i qui es capaç de dir que nosaltres, els animals de companyia, a vegades no som més estimats que la pròpia família...
Quan van arribar a casa i van veure la destrossa que havia fet, no sabien dir altra cosa que " quin gos més intel·ligent. Ho ha trencat tot, però mira, de la mama no ha tocat res".
Que som gossos, no rucs! Per què havia de trencar res de la mare?, ella ho necessitava. Si ells no podien seure que es quedessin drets..., però la mare necessitava la cadira per tot, i mira que les rodes de goma se'm feien irresistibles, però no vaig tocar res! Era la mare! Era quasi la meva mare. Ella em deia sempre que era un fill més per a ella. El dia que el pare es va endur la cadira de rodes, el cor se'm va encongir. Què volia dir allò? Que ja no feia falta i per això se'n desfeien? O és que anaven a buscar la mare? Estava fet un manat de nervis. Qualsevol soroll a l'escala em feia alçar les orelles i em parava davant de la porta fins que el silenci es feia massa llarg. De cop, una flaire coneguda em féu estarrufar el nas. Era ella, segur. Vaig sentir l'ascensor i jo no m'hi podia estar. Saltava, donava voltes, em mossegava la cua i tornava a saltar...vaig sentir un soroll de claus fent girar el pany i ja no podia més. Amb el nas empenyia la porta perquè s'obrís més aviat. Allí estava , asseguda a la cadira de rodes, i ja no vaig veure res mes. Li vaig saltar al damunt per llepar-li la cara i amb el morro vaig xocar amb un tub de plàstic que tenia sota la barbeta. El pare, d'una revolada, em va fer anar a terra i la van dur al llit. Jo els seguia amb la cua entre les cames. Havia fet quelcom de dolent i no sabia què. Quan ja estava al llit vaig veure que la mare obria i tancava la boca però no deia res. Aleshores el pare em va alçar fins al llit però no em deixava que m'hi acostés. Jo estava molt nerviós, però el pare em tenia agafat i no em deixava anar. Em moria de ganes de petonejar-la i de llepar-li tota la cara, però llavors ho vaig veure. Tenia un forat al coll i en sortia un tub de plàstic que anava a parar a una capsa amb unes llums que feia soroll, com si respirés. Vaig seure i no sabia què fer. El pare em va agafar i m'acostà a la mare. La vaig llepar tot el que em van deixar i més. Després el pare em va fer jeure al damunt de les cames de la mare i posà la seva mà sobre el meu cor. Em feien mal les costelles de tan fort que em bategava. La mare plorava. No podia parlar. Aquell tub li havia tret la veu. Cada cop estava pitjor. I aquell patiment m'afectava tant que un dia el meu cor no va aguantar més. Feia dies que no sortia de sota el llit de la mare, només per veure aigua i menjar, i quan sortia amb el pare a passejar. Però aquell dia quan el pare va agafar la corretja jo no em vaig poder aixecar. Malgrat la insistència del pare, les cames em feien figa. El fill gran i el pare van estar parlant i van decidir dur-me al veterinari. El pare va dir-li alguna cosa a la mare i vam marxar. El veterinari em va fer unes proves i m'acaronava i em deia coses boniques però a mi no em feia cap gracia. El veterinari els va dir quelcom d'un sedant, que no m'assabentaria de res i que era el millor per a tots. Però jo sí que ho estava entenent tot. El fill plorava en un racó de la cambra. Jo estava ajagut en una taula metàl·lica i vaig sentir una fiblada a la cuixa. El pare em va agafar fort. A mi m'entrava molta son. Jo sabia el que estaven fent. Ho feien perquè jo no patís més. Perquè m'estimaven. Però no entenia, ara encara no ho he entès, que si era per amor, és que a la mare no se l'estimaven? Per què no ho feien amb ella ? per què deixaven que patís tant de temps? La son em guanyava. Vaig fer un esforç i vaig mirar el pare per darrer cop. Li brillaven molt els ulls i les seves galtes estaven ben humides. M'estrenyia fort contra el seu pit. Aquests humans, mira que me'ls estimo, i no acabo d'entendre'ls...
Una boira obscura em va enterbolir els ulls i em vaig adormir del tot...

...el pare deixà anar un llarg sospir i es sentí alleugerit en veure que la Marta dormia com un angelet des de feia estona. Allò se li havia escapat de les mans... potser era una mica massa fort. Però a vegades es deixava endur per les històries... i aquell conte li havia quedat ben rodó!
La cambra era a les fosques i la lluentor del portàtil l'irritava els ulls. Li agradava veure dormir a la Marta. Li agradava veure dormir els nens.
 
Desprenien una calma i una felicitat que era difícil de veure en un adult. Es féu un petó als dits i el passà a la nena, tot i tocant la pantalla. Com s
empre, li deixà un munt de petons escrits al messenger. Va apagar l'ordinador, s'aixecà i deixà la cadira ben posada sota la tauleta. Es va estirar al jaç, que, junt amb la taula i la cadira, era tot el mobiliari d'aquell mòdul. S'havia fet tard i es quedà a dormir a peu d'obra. Donà una ullada al se voltant i tancà els ulls. Ja s'hi anava fent. Esperava que no li costés gaire adormir-se en aquell catre.

Comentaris

  • Gran recomanació[Ofensiu]
    nuriagau | 07-06-2010 | Valoració: 10

    Ahir al vespre vaig llegir aquest conte al meu fill. No és de lectura fàcil per als nens de set anys. Hi ha una història dins d'una història dins d'una altra. Però a mi, que sóc una nena de 43 anys, em va encantar.

    Una història tendra i entranyable narrada amb molta sensibilitat i lucidesa. Diuen que els borratxos i els nens són els que diuen les grans veritats, en el cas d'aquest relat, en Foxs ens ofereix unes grans reflexions humanes.

    Enhorabona, sulfuric!

    Núria

    PS: Has llegit "Contes per telèfon" de Gianni Rodari?

  • Quina història tant trista[Ofensiu]
    llacuna | 30-05-2010 | Valoració: 10

    Per la mare malalta, com una que vaig tenir, pel gos sedat, tan com m'estimo el meu, quina història tant bonica i tendra. Enhorabona!

  • molt bon relat....[Ofensiu]
    joandemataro | 29-05-2010 | Valoració: 10

    ple de sentiments, emocions, moooolt suggestiu
    et felicito de veritat
    et convido a llegir :SABANSÉ
    UN POEMA DEDICAT A LA kIRA, la gosseta de casa, que per cert ara la tinc al terrat i ja es queixa perquè la deixi entrar a casa i pugui anar al seu raconet de dormir...
    una abraçadota

    fins aviat
    joan

  • et fico un 9 perqué...[Ofensiu]
    lletreesdexocolaata | 28-05-2010 | Valoració: 9

    És el relat més bonic que he vist des de fa molt de temps. M'ha emocionat, creu-me...

  • qantes vegades esl animals ens acompanyen en les nostres emocions. I sembla que ho entenen i ho pateixen.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: