Una flor entre el brossam

Un relat de: vitriol

A Guiyu, la ciutat xinesa on vivia l'Akane, les muntanyes eren piles d'ordinadors, telèfons mòbils i qualsevol altre estri que els països rics llençaven quan compraven un de nou. El riu, que abans donava vida a tota la comarca, ara baixava amb unes aigües d'un color negre verdós i feia una pudor insuportable. Estava tan contaminat que al poble, si volien beure aigua bona la havien de comprar.

El seu pare escollia els components en bon estat i triava els metalls difícils. Moltes vegades es feia necessari fer sevir productes químics per separa uns metalls d'altres i els vapors que produïen eren altament nocius per la salut. Com que no duia guants ni caretes - no tenien diners per comprar-los - es cremava les mans i quan tossia, a vegades escupia una mica de sang. La seva mare cremava els cables per treure el coure de dins. Els fums li produïen molt mal de cap i per la nit no podia dormir bé, perquè s'ofegava.

L'Akane tenia una germaneta quatre anys més petita que ella. Es deia Kumiko i tenia sis anys i anaven juntes a l'escola, i al pati la vigilava i a l'hora de dinar es preocupava de que s'ho mengés tot. A la tarda, mentre tornaven cap a casa, pel camí del riu, li explicava històries de pobles llunyans, on les muntanyes no eren de plàstic sinó de herba fresca i verda i els arbres eren tan alts que no se'ls hi veia el final. Els rius eren d'aigua clara i es podien veure els peixos escapant a saltirons de bonics ocells que se'ls volien menjar.
-...i les ciutats... oh, Kumiko!! les ciutats si que son boniques. Tenen els carrers nets i son plenes d'arbres i parcs on els nens poden jugar sense fer-se mal. I els pares no escupen sang ni les mares tenen la cara tan trista... Tu has vist riure la mare algun cop, Kumiko?
La Kumiko no entenia moltes coses del que deia la seva germana, però si que havia vist plorar sovint la mare.
Un divendres, tornant de l'escola, a la vora del riu, una cosa vermellosa que sobresortia d'entre mig del fang negre i pudent, va cridar l'atenció de la Kumiko.
-Akane, això és una flor?
L'Akane s'hi atansà sorpresa.
-Sí. S'està morint. Algú l'ha trepitjat.
-Me la puc endur a casa?
-Perquè? D'aquí a dos dies estarà morta i podrida...
-Vaaaa... Akane..., dugem-la a casa. Jo la cuidaré. Farà la casa més bonica i potser farà somriure la mare...
La Kumiko posà una ganyota, implorant i l'Akane no es pogué resistir.
-Està bé. Però no esperis res de bo. Mira, té la tija esberlada...
L'Akane s'ajupí i amb molt de compte, amb un tros de plàstic, gratà al voltant de la planta per poder extreure millor les arrels. La rentà una mica i li donà a la Kumiko. La petita l'abraçà amb cura i la bressolava com a un nadó
-Saps què, Akane? Si la flor reviu, voldrà dir que un dia marxarem d'aquí, cap a un d'els pobles que tu m'expliques. Aquesta és una flor màgica.
L'Akane somrigué amb recança. Li agradaria ser més petita i poder creure en la màgia encara.
-Li hem de posar un nom, Akane. Totes les flors màgiques tenen un nom...
Quan van arribar a casa, l'Akane la rentà amb aigua bona. Tragué tota la terra dolenta i amb un drap ben humit, l'embolicà. A la tija hi lligà dos pals petits per redreçar l'esquerda. Així, amb les arrels embolicades i la tija amb un cabestrell, van fer la cerimònia solemne. Van batejar la flor amb el nom de Shao yao, que en xinès vol dir bonica.
-Ara, no et moguis d'aquí fins que jo torni. Vigila la flor i que ningú la toqui...
-On vas, Akane?
-Vaig a buscar terra bona, sinó segur que morirà.
La Kumiko s'assegué davant de la flor i no deixà de mirar-la tota l'estona. Mentrestant l'Akane agafà una bossa de plàstic i començà a caminar fins els límits del poblat. Més enllà, una ciutat per a rics s'estenia com un miratge. Amb la seva pobre i bruta roba i la seva cara plena de pols, se sabia estranya en aquell mon. Alleugerint el pas s'acostà al primer edifici d'apartaments que tenia una jardinera al davant, i afanyant-se omplí la bossa amb la terra dels rics. Tornà a casa corrent i fent servir una carcassa d'ordinador com a test, amb molt de compte, plantà la flor. Pobre Shao yao, feia molta pena veure-la en aquell estat tan llastimós. Tot el cap de setmana van estar pendents d'ella i el dilluns al tornar de l'escola, es van quedar les dues bocabadades. La Shao yao s'havia redreçat i el roig dels seus pètals era més intens que mai.
La Kumiko saltava d'alegria per tota la casa. La mare reia de veure-la contenta. Peró l'Akane no creia ja en fades. Malgrat tot, una llàgrima d'alegre esperança li solcà la galta.

Comentaris

  • Informatiu[Ofensiu]


    Com a participant de l’última edició del Concurs ARC de Contes Infantils, ens plau comunicar-te que hi ha en marxa un nou certamen literari, endegat des de l’Associació de Relataires en Català, amb aquest mateix gènere: conte infantil.

    Pots llegir les bases de la convocatòria del “Concurs ARC de Contes Infantils 2011. Criatures fantàstiques” en aquest ENLLAÇ.

    Anima’t a escriure un conte! Deixa volar la imaginació! Participa-hi!

    Esperem el teu relat. Gràcies,

    ARC


  • Un relat[Ofensiu]

    ple d'esperança i que perfectament podria esdevenir un fet real.

    no valoro els relats i demano que no se'm valorin els meus

  • Arc Catarsi[Ofensiu]


    Nou concurs de ciència ficció, terror i fantasia, on pot enviar des de un nanorelat fins a un conte llarg. Aniveu-vos. El tema general és l'apocalipsis i aquest mes es proposa el tema d'un nou món. Teniu temps fins el 31 de gener, aprofiteu!

    CatarsiArc


    No costa gens, animeu-vos-hi!!!!

  • Petites il.lusions[Ofensiu]
    Fada del bosc | 07-09-2010 | Valoració: 10

    Tan de bo poguèssim tornar aser infants per reviure les petite il.lusions.
    Molt bo, la veritat és que l'he viscut mentre el llegia.
    Felicitats per quest bon relat

    La fada

  • Recordatori[Ofensiu]



    Gràcies per participar!

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el conte, és enviar un correu a l'Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    -enllaç directe cap a l'espai de RC on tens penjat el conte
    -nom i cognoms reals (en cas de ser menor d'edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l'Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l'associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC


  • comentari[Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 06-09-2010

    Un bonic relat que juga amb el desencís i l'esperança, la il·lusió i l'enfrontament amb la dura realitat. Trist però emotiu. Molt bo. Felicitats.