Warning: Invalid argument supplied for foreach() in /var/www/relats/models/categories.php on line 70
Relat "Em teníeu"

Em teníeu

Un relat de: vitriol

-Les coses estan així, noi, o et treus del cap aquesta meuca, o el que sigui, o no tornes a veure un duro de ton pare... És la seva última paraula. I saps que ton pare quan en diu l'última ja no en diu més...
A l'altre banda de la pantalla, un vellet molt eixerit arronsava les espatlles per fer entendre la seva impotència davant dels fets. En Magí Ballesté era, ho havia sigut tota la vida, el secretari de son pare.
En Walker Hauser, son pare, era un texà petrolier, que un estiu es deixà caure per Blanes. Peró el primer que va fer, va ser prenyar una bonica pubilla de Malgrat, que encara que pubilla, no tenia res d'innocent.
L'Estanislau es mirava el seu portàtil, astorat. Sabia com n'era de caparrut son pare.
-Tan...
Amics i família l'anomenaven així i en Magí era , per a ell, més família que son pare, quasi. El vell començà una tirallonga sobre la moral, la família, els diners, les herències...
-Magí, vostè , amb l'edat que té, i no li ho dic per vell, si no per savi, hauria de saber que l'amor és una força massa potent com per contrarestar-la amb diners...
-No em parlis d'amor!!!
Al traves de la pantalla el vell advocat semblava d'allò més escandalitzat.
-Com pot haver-hi amor entre un noi i un..., una..., què és...? I com vas poder dir-li al teu pare que si Deu s'equivoca, no és pas culpa teva...? Fes-me cas, torna de Bangkok i redreça la teva vida. Ton pare ho oblidarà, i et sabrà perdonar...
En Tan Hauser anava dient que no amb el cap. Sabia que lluitar contra prejudicis era massa esforç per a ell.
-Miri, Magí, jo no cerco el perdó de ningú. Si em perdona és perquè ja no l'importo. Acomiadi'm de la mare, faci'm el favor, pobreta. Al pare..., no li digui res. Tant si val.
-Que tinguis sort, Tan. Ens mantindrem en contacte.
Al vell Magí Ballesté, una llàgrima solitària se li escapava galta avall.
-... et tinc una mica d'enveja.
En Tan baixà la tapa del portàtil i es girà cap el llit.
La Venus jeia amb evidents signes de dolor. Tenia les cames encongides i les mans premien el baix ventre. Així i tot era encisadora. La intervenció havia sigut un èxit total, però el postoperatori era llarg i feixuc.
-Vinga, bonica, dilatem una mica?
La noia esbufegà resignada i s'obrí de cames. Sobre la tauleta hi havia cinc consoladors de cristall. Cada un, d'una llargària i amplada diferents. N'agafà el més petit i es col·loca entre les dues columnes d'eben, perfectament tornejades, que eren les cames de la Venus. Va treure les gases de l'entrecuix i descobrí aquells dos llavis, nous de trinca, encara tumefactes. El doctor insistí en que era crucial que comencessin la dilatació tan bon punt poguessin. Era vital que la nova vagina, feta amb el folre del penis, s'hi anés fent.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: