Els bessons

Un relat de: Jordi de Gènia

Era un mati assolellat de tardor, jo anava en tren per la costa del Maresme, i assegut al costat d'una finestra, contemplava el mar, immers en els meus pensaments.

A la parada de Mataró, varen pujar al tren dos xicots joves, iguals com dues gotes d'aigua; S'assegueren davant meu, i no vaig poder evitar de fixar-me en el seu aspecte general:

Devien tenir uns 20 anys, estatura mitjana, cares agradables, cabells curts pentinats a lo "eriçó", i cossos prims, àgils i ben formats. Tots dos anaven vestits amb els "uniformes" de moda actual per a gent de la seva edat i tribu: Sabates esportives llampants sense cordar, pantalons varies talles mes grans (subjectats miraculosament no se sap on) calçotets de marca (a la vista) samarretes fosques amb dibuixos i inscripcions, i unes caçadores de diferent color, vermella el de la dreta, negra el de l'esquerra.

Un cop acabada la meva inspecció, i desprès de rumiar que devia ser interessant tenir un germà bessó amb el que, a la força, t'hi devies relacionar amb afinitat i complicitat, vaig continuar amb l'observació del paisatge.

Al cap d'un moment, els xicots començaren a parlar entre ells, i mentre el germà de l'esquerra (caçadora negre), ho feia en un to baix i cadenciós emprant el català barceloní amb un vocabulari acurat; l'altre germà (caçadora vermella) el contestà en un to molt més ràpid, fins i tot un xic estrident, en castellà estàndard i un vocabulari més "del rotllo". Tota la seva conversa va seguir igual, un en català, l'altre en castellà; entre ells no es traslluïa cap estat d'ànim especial, es veia que era la manera habitual en que es comunicaven

A les hores si que es va disparar la meva curiositat, fins i tot vaig estar a punt de preguntar-els-hi el per què del canvi idiomàtic, però dos motius m'ho varen impedir: l'un perque em semblava que seria mereixedor d'una resposta tallant, i l'altre perque si m'ho haguessin explicat no hagués pogut dur a terme les combinacions i possibles histories que varen començar a obrir-se pas dintre del meu cap.

D'entrada, vaig formalitzar dues premisses :

1ª.- Els pares eren, l' un català i l'altre castellà, es varen separar poc desprès de néixer els bessons, i cad'un es va quedar un nen.

2ª.- El contacte entre ells es va perdre durant bastant temps, això va fer que no s'adoptés un idioma de conversa habitual entre els germans.

Ben armat amb aquestes dues premisses, i prenent-les com a fonaments, vaig començar a imaginar tot un ventall de possibles combinacions i situacions:

Una: El germà que parlava català, havia viscut sempre a Barcelona amb el progenitor català. L'altre germà també vivia a Barcelona, amb el progenitor castellanoparlat, el qual, el condicionà activament perque no parlés en català.

Dues: Per al germà català, seguia la mateixa història i en canvi el castellà, era el resultat d'haver viscut des de petit fora de Catalunya, sent, a més, el seu progenitor castellanoparlant.

Tres: El germà català, havia viscut fora de Catalunya però el progenitor, català, va inculcar-li l'amor a la pròpia cultura i el va mantenir fidel a la llengua. En canvi l'altre germà va seguir visquent a Catalunya amb el progenitor que el va condicionar perque no parlés català.

Quatre: El germà català, havia viscut a Barcelona amb el progenitor castellanoparlant i per decisió pròpia i bonhomia del pare, va adoptar la cultura del seu país. L'altre germà, va viure també a Barcelona amb el progenitor català, el qual era bastant botifler i va decidir que tindria més oportunitats si parlava la llengua estatal

Arribava a la meva estació i ho vaig deixar aquí; El que si vaig fer va ser treure'n unes conseqüències:

1ª El nostra país es sotmès agressivament a un estrès cultural tal, que pot arribar a condicionar fins i tot a dos germans bessons univalvins.

2ª Estic orgullós de pertànyer a una cultura i tradició que acull i permet que en el seu sí es pugui viure amb la llibertat suficient per escollir-ne el model.

3ª Voldria poder presentar per tot el món l'imatge de respecta, bonhomia i normalitat que vaig respirar sentint i veient aquells dos germans bessons, per als quals la llibertat pròpia es mantenia tant fidel com respectuosa a la de l'altri.

4ª Si us plau, no canviem immediatament al castellà quan, a Catalunya, algú ens parli en una altre llengua, del contrari la bona tasca dels germans bessons no haurà servit per rés.

Jordi de Gènia
desembre 2008

Comentaris

  • en català sempre, és clar[Ofensiu]
    Rosa Nebot i Carrió | 24-07-2009 | Valoració: 8

    L'exemple és bo, interessant. En podries haver escrit una novel·la curta. Bé, el relat és agil, interessant i engaxa. Però no va passar de debò, oi? Trobo que seria prou lamentable una situació com aquesta entre dos germans, bessons, per postres!

  • e trobo[Ofensiu]
    Endevina'm | 11-04-2009 | Valoració: 10

    molt interessant i molt ben escrit. Jo ja intento, i molts cops assoleixo, no canviar d 'idioma quan una persona se'm dirigeix en castellà.
    I vaig escoltar per la radio no fa gaire, un que deia que si aguantes tres frases en la teva llengua, si l'altre l'enten acaba per parlar el mateix idioma que tu.
    Doncs això, hem d'aguantar le tres primeres frases, i si no canvia l'altre, nosaltres tampoc!

  • Hi tant que estem estressats![Ofensiu]
    Concepcio | 04-02-2009 | Valoració: 9


    Jordi, el teu relat m'ha agradat molt, fins el punt d'inscriure'm com a lectora de Relats. M'agrada sobre tot, el to distès i simpàtic, en que encares un problema que a molts catalans els passa desapercebut per l'enutjós síndrome d'Estocolm que arrosseguem.
    a més el trobo ben escrit. Et llegiré.

  • Hola Jordi[Ofensiu]

    El teu relat m'ha semblat molt interessant. De bon principi estava un mica perplexa en trobar-me, com tu et vas trobar, amb uns bessons parlant cadascú en una llengua diferent. Però les teves disquisicions, sobre la possible explicació d'un fet tan curiós, han estat prou aclaridores -has pogut trobar tot un seguit de raons lògiques a una situació sorprenent. Ah, i he fet un parell de riallades en llegir la descripció dels nois: tens molt bon sentit de l'humor.
    M'agrada llegir els teus relats. Si no et poso valoració és perquè no en poso a ningú, no de moment, fins que vegi més clar això de les valoracions. Serveix per alguna cosa? A més, m'he adonat que molta gent les fa anar sense solta ni volta i, per tant, perden qualsevol valor que puguessin tenir.
    Shaudin

Valoració mitja: 9