Els 5 minuts d'odi

Cada matí passa les hores davant una pantalla revisant llargues files de dades. Tan llargues com una processó de setmana santa.
A mig matí, abans que el cansament li faci tornar borrosos els números, toca un descans. Penja els auriculars a la pantalla, grava l'arxiu en que treballa, i desfila cap a la cafeteria. Seriosa. Feixuga. Arrossegant els peus.
Quan hi arriba, amb un instant comprova qui hi ha. Una ullada ràpida, de depredador cercant la presa. Avui només hi ha una companya que treballa en un altre departament. Es coneixen poc, només de veure's de tant en tant.
S'hi acosta. Creuen un parell de frases banals, protocol•làries, a mode de salutació. I sense previ avís comença a recitar el seu monòleg. El té tan assajat que li surt d'una tirada, com una metralladora. Comença amb els tòpics habituals sobre els immigrants (els que van amb Mercedes al banc dels aliments, els que rebutgen feines per seguir cobrant la pagueta...). Cinc minuts descrivint el clixé, que només s'interrompen al moment d'introduir els 40 cèntims a la màquina del cafè, i buscar el tallat sense sucre al menú de la pantalla.
Quan la màquina acaba, recull el gotet de cartró, en remena el contingut i en fa una glopada que li escalfa la gola. I com si això li donés ànims per tornar-hi, enfila un nou monòleg. Ara és una tirallonga inacabable sobre el jovent d'avui en dia. Que si són una colla de ganduls, que si són uns irresponsables, i que si anem arreglats si aquests són els que ens han de pagar les pensions.
Acaba. Es mira el rellotge. Escura el cafè i diu adéu.
Torna a la feina amb un somriure a la boca. Ara és mou àgil com una fulla un dia de vent. El vòmit de bilis ha expulsat l'odi que la corroeix per dins, i li dona prou ànims i força per aguantar fins demà.