El desconegut

El trobava gairebé cada migdia. A l'hora de dinar, quan tornava de la feina, era allà. Assegut a l'ombra d'alguna de les nogueres del parc que hi ha sota l'institut. O quan el petit venia a dinar a casa, després a l'acompanyar-lo de tornada a l'escola també el trobava. Ara, just a l'altra banda del parc. Sota l'esplanada de l'alberg, a l'ombra d'un roure enorme que hi ha davant l'estadi d'atletisme.
Sempre amb el mateix anorac. Tant hi feia si era un migdia tòrrid de finals de primavera, amb l'olor del prat florit que ho envolta tot, i la cridòria dels insectes de fons; o un d'aquells dies d'hivern en que la boira del matí s'aixeca mandrosa, però acaba en un dia gèlid i gris com el plom. Cabells foscos, ni curts, ni llargs, una mica rinxolats, mal pentinats. A vegades, llegint un llibre. D'altres, un diari o una revista. A voltes, menjant un entrepà que treia d'una bossa de plàstic. La majoria de cops simplement assegut a l'herba aprofitant el sol del migdia, o resguardant-se'n sota un arbre.
Durant uns anys vam trobar-nos pràcticament cada dia al mateix lloc. Ens reconeixíem, és clar. No hi ha pas tanta gent que volti per allà a aquelles hores. I menys cada dia. Però mai no vam creuar cap més paraula que un bon dia. Podria dir que si no ens vam parar a xerrar mai va ser per les preses del dia a dia. O perquè cap dels dos tenia facilitat de parlar amb desconeguts. Però la realitat és que vivíem en dos mons molt llunyans. Massa llunyans. Tant llunyans que el fet de creuar-nos un moment al dia, no significava res per nosaltres.
Un estiu que vam instal•lar-nos uns dies a Barcelona i jo agafava el primer tren del matí per anar a la feina, vaig veure'l al voltant de la universitat. Anava allà a guardar els cartrons amb que es tapava del fred de la nit. Feia servir com a magatzem un dels pàrquings de bicicletes coberts. Allà hi guardava els cartrons per no haver de carregar-los tot el dia. Va ser llavors que vaig descobrir que vivia al carrer.
El següent estiu vaig estar molts dies sense veure'l. I em vaig preocupar. Pensava si li hauria passat alguna cosa. Però acabades les calors de l'agost, ens vam tornar a trobar al lloc de sempre. En broma, vaig pensar que potser se n'havia anat de vacances a algun lloc. Suposo que havia trobat algun lloc més fresc on refugiar-se del tres mesos d'infern.
Ara fa un parell de mesos em va cridar l'atenció un titular del diari. Un home atropellat a l'autopista. L'havia envestit un camió, a mitjanit mentre caminava pel voral de l'autopista. La notícia explicava que la víctima era un home sense casa d'uns 50 anys, i que la policia estava investigant els motius de l'accident. Immediatament la seva imatge em va venir al cap.
Des de llavors, han passat els dies. No l'he tornat a veure més. El cor em diu que el mort era ell. Però no puc evitar cada dia de camí cap a la feina, després de deixar a l'esquerra l'institut i creuar el gran prat en direcció a l'avetosa, de mirar a l'esquerra, sota aquelles nogueres més apartades del camí. Girar el cap a veure si l'hi trobo.