Sobre l'obligació de casar-se

Feia 20 anys que vivíem en parella. Teníem 2 fills. Fins llavors no se'ns havia passat pel cap la necessitat de formalitzar una relació que per nosaltres ja ho era de formal. Si fins i tot tenim una hipoteca conjunta fins a la fi dels temps. Quina necessitat hi havia d'involucrar en la nostra relació a un sacerdot d'una religió en la que no crèiem, o a un jutge espanyol incapaç de donar el bon dia en la nostra llengua? O, tot i conèixer alguns regidors, perquè els hauríem de demanar que es posessin pel mig en la nostra família?
Si la idea de casar-nos ens semblava absurda, registrar-nos en una llista de parelles de fet no tenia cap sentit per nosaltres. És clar que aquest registre ha sigut una eina important i necessària per normalitzar les famílies homosexuals en els seu moment, quan aquestes no tenien els mateixos drets que la resta. Però per nosaltres, registrar-nos-hi no tenia trellat.
Fins que vam llegir al 9nou la noticia del que li havia passat a la Mireia Garriga, una dona que es va trobar de cop i volta amb la sobtada mort del seu company. La Mireia i la seva parella vivien una situació molt semblant a la nostra. Una parella de fet, real, no sobre un paper. Que van compartir vida més de 18 anys. Amb 2 fills. I a qui després d'aquella mort inesperada, no només se li va impedir l'accés a la prestació per viudetat, sinó que en aquell moment de màxim dolor, ni tan sols li van deixar recollir les cendres del seu company per acomiadar-se'n. Va haver de demanar que ho fes a algú amb menys relació amb el mort que no pas ella.
Vam sentir una sensació d'indefensió absoluta. Com si ens passés a nosaltres. De cop, vèiem que la burocràcia ens podia colpejar en el pitjor tràngol de la vida, i sense cap motiu. I se'ns obria una clara disjuntiva. O cedíem la nostra intimitat davant un funcionari, un jutge, un polític o un capellà, o ens exposàvem a una dolorosa humiliació en el moment més dur de la nostra vida. I el dubte era profund?. Calia fer una causa política d'una qüestió que per nosaltres era la simple normalitat? Era per nosaltres prou important mantenir la nostra relació com fins ara? Calia deixar a l'atzar la possibilitat de trobar-nos amb un buròcrata miserable ens volgués fer la guitza en el pitjor moment?
L'adagi diu que si no pots vèncer l'enemic, uneix-t'hi. I això vam fer. Vam programar, tan aviat com vam poder, un casament, com l'administració mana. I com Dèu mana també, perquè seria per l'església. Posat a fer el xou, fem-lo gros
I així va ser com aquella tarda a la Catedral de Vic, ella com un merengue, jo com un pingüí, talment el dia carnestoltes, quan el capellà ens va preguntar allò de: - Vols rebre-la com a esposa, i prometre-li amor fidel, en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i en la malaltia, i estimar-la i respectar-la tots els dies de la teva vida- vam contestar: - Sí. Accepto per imperatiu legal.