Ella

Encara amb el barnús posat caminava descalç de punta a punta del passadís. Abans, quan era a la dutxa, pensava en ella, en si la veuria aquella nit, si tornarien a creuar-se les seves mirades, imatges borroses pel fum que sempre inundava aquell petit local. L'aigua colpejava el seu cap i relliscava fins els peus perdent-se en un remolí d'escuma, i no podia deixar d'imaginar-la. El seu somriure, aquella manera de caminar. La desitjava.
Al sortir de la dutxa, un cigarret i la necessitat urgent de posar un vinil al plat, l'Unk in funk de Muddy Waters. Quan sentia aquella guitarra tot semblava tornar al seu lloc, la seva vida tenia sentit, tot seguia un ordre establert on els acords i els silencis conformaven una xarxa invisible que el protegia.
"Just to be with you" i un altre cigarret. Encara amb el barnús, envolcallat per la foscor que poc a poc envaia tots el racons del seu pis, es serví un whisky. Curt, sense gel, necessitava sentir tot el sabor, la intensitat i la textura, volia sentir l'escalfor dins seu, una escalfor que feia molt de temps que necessitava i ningú l'hi regalava.
Ja amb els texans posats, la samarreta negra de Stevie Ray Vaughan i les seves inseparables John Smith, va posar un peu al carrer. Es va encendre un altre cigarret i començà a caminar. La nit era càlida. Gairebé no hi havia ningú pel carrer i el silenci l'acompanyava deixant sentir només el soroll de les seves passes. No havia quedat amb ningú, era una d'aquelles nits en les que necessitava estar sol, sense l'obligació de mantenir una conversa, sense haver d'aguantar les brometes i els crits dels seus amics. En realitat el que volia era trobar-la a ella. Hi havia dies així, dies en els que es llevava amb la seva mirada, amb el seu somriure roçant-li els llavis. Dies on el café amb llet tenia el sabor de la seva pell, on cada detall el duia, inevitablement, sota els llençols del seu llit.
Feia gairebé tres mesos que s'havien conegut. Bé, tant sols varen ser un parell de frases intercanviades a la barra d'un bar, però desde aquell moment la seva vida va canviar per complert. Podria semblar que el que l'hi passava és que estava obssessionat, però no era així, era molt més que això. Era quelcom d'inexplicable, una sensació que li pujava desde l'estómac i li emboirava el cap. Mai abans l'hi havia passat res de semblant. Era una noia preciosa amb una veu dolça, d'aquelles que et fan sentir a gust, una veu d'aquelles que t'abracen quan et parlen. Ella va demar-li un cigarret, ell li va donar, ella el va encendre i li donà les gràcies. Va ser aleshores quan tot va passar. Va anar molt depressa però va ser real, al menys així ho creia ell. En el silenci que es va crear entre ells dos mentre deixaven anar el fum dels seus cigarrets hi havia alguna cosa, alguna cosa invisible que s'apoderà del moment.
Va tancar els ulls i es deixà portar. Al obrir-los tot era fosc, només s'ecoltava una melodia llunyana, molt tènue, quasi imperceptible. Era Jimmy Rogers, "I can't believe".
Quan la vista s'acostumà a la foscor va poder veure on es trobava. Era una petita habitació. Paper pintat a les parets, moqueta al terra, un petit escirptori de fusta i un llit de matrimoni. Dos cossos semblaven amagar-se entre els llençols. Dos cossos completament nus, respiraven profundament, calmats, sense preocupacions. S'acostà a la vora del llit, aleshores els va reconèixer.
Era ella, la noia preciosa del bar. Tal i com ell havia imaginat tantes i tantes vegades, la seva pell era suau, perfecte, daurada i delicada. Els cabells li queien acaronant-li la orella i acabant sobre la seva espatlla. Al seu costat, embolicat entre les seves cames hi havia el cos d'un home. Era ell. Ell mateix estirat damunt del llit, amb el pit tocant l'esquena d'ella, abraçant-la pel darrera i l'expressió al rostre de qui és feliç i no s'ha d'amoinar per res. Els llençols estaven rebregats, l'ambient viciat, xafogós, indicava que poca estona abans tots dos havien estat ben desperts, compartint calor, suor i somnis incomplets; abraçant-se amb força per si de cas tot desapareixia, per si de cas tot s'esfumava com un somni.
Mentre els observava dormir, va adonar-se de que en realitat no es trobava en aquella habitació, tant sols els veia allà, com si s'ho mirés desde fora. Va tancar els ulls una vegada més.
De sobte tornava a trobar-se al bar de sempre, arrepenjat a la barra, ella seguia davant seu amb el cigarret que li acabava de donar. Va donar una última calada i li va dir:
-Sort que has arribat, feia molt que t`esperava.
-Però què ha passat? - va dir ell.
-Fa temps que t'observo. De vegades vens amb els teus amics, d'altres, com avui, vens tot sol, com si esperessis alguna cosa i no sabessis el què.
-Bé, jo…
-Però jo et conec bé, ets com jo, un solitari, una anima de blues, un sommiador.
Aleshores li va explicar tot. Ella buscava algú que l'entengués, algú amb qui compartir la seva extranya habilitat, i l'havia trobat a ell. Tots dos eren capaços d'entrar dins la música, de col.larse entre els acords d'una cançó. Això els permetia viatjar allà on volguessin, on més desitgessin estar. La música no tenia limits ni fronteres, dins ella tot era possible; ho acabava de comprovar.
Desde aquell dia tornava una vegada i una altra a la barra d'aquell petit bar. B.B. King, John Lee Hooker, John Mayal, James Brown, Etta James…Tots i cadascún d'ells els traslladaren a un munt de nits inoblidables on l'únic que importava eren ells dos, la seva passió i els seus desitjos més íntims.