Camins

Resguardada del món exterior, se sent capaç de qualsevol cosa. Els seus desitjos més íntims sorgeixen ara amb més força que mai. En la foscor de la seva habitació, dibuixa camins invisibles entre els seus dits i la pell morena, deixa que siguin ells els que guiïn la seva imaginació. No perd detall, com si d'un mapa es tractés, troba camins que es bifurquen, senderes tortuoses, inclús petits senderols que no apareixen a cap planell.

En aquell precís instant tanca els ulls i contempla tot els seu cos desde una posició privilegiada. Es ella mateixa la que està allà abaix, enredada entre els llençols, amb ell al seu costat. L'escena es converteix en la seva millor aliada, li xiuxiueja que no deixi de mirar, que no es perdi el detall de la seva llengua entre els seus pits, ni el de la seva ma acaronant aquell sol al seu melic. Que no es perdi l'instant en el que, embogida, crida el seu nom per, després, quedar-se feta un cabdell, sola, al mig del llit.