Desconeguts

Cregué per un instant que s'havien creuat abans, que aquells ulls negres els havia vist en algún lloc. Ella, sentia que es coneixien de tota la vida, com si no podia ell endevinar els seus desitjos més íntims, colar-se dins del seu cap a la vegada que ho feia dins del seu cos i li donava tot el que necessitava a cada instant. Eren dos cossos anònms, sense nom, sense vida més enllà d'aquelles quatre parets, més enllà d'aquell llit de llençols blancs i cobrellit granat a joc amb les cortines.
Al sortir del bar, sense creuar paraula, caminaren agafats de la mà fins a la pensió de la cantonada. Volien el mateix, volien fugir de la rutina, fugir dels seus pisos buits, de la nevera amb porcions individuals, dels seus raspalls de dents solitaris.
I ara, compartint suor i saliva, arribaven al límit d'allò que és comprensible, al límit del que és real, perquè eren un de sol. No hi havia dubte de que així era, resultava esfereïdor.
Però per molt estrany i sinistre que semblés, ells seguiren embestint-se, gemegant i revolcant-se durant hores. Mai abans s'havien sentit així, mai abans tant de desig, mai abans tanta passió, pero…qui eren en realitat?
Es feia de dia quan els dos cossos exhausts s'adormiren. La llum es colava timida entre les cortines, l'aire estava viciat, mantenia encara l'escalfor de la nit anterior.
Al despertar-se, es trobaren amb l'espai buit al seu costat, només uns llençols rebregats i encara humits sota la seva pell. Ell i ella, cadascú a la seva habitació, als seus pisos solitaris i plens de silenci. Cadascú al seu llit.
S'havien trobat en els seus somnis més calents, s'havien conegut compartint jocs i fluids en una altra dimensió i ara, ara només volien seguir sommiant.