Ella

Ella era alegre i decidida. Tenia uns preciosos ulls foscos, i brillants que destacaven en la seva cara poc bruna. Guspirejaven somnis impossibles i admiraven cels estrellats i llunyans amb avidesa. Tenia uns llavis suaus i tendres que, cada cop que els mirava, volia mossegar. Besava com un àngel, si és que els àngels algun cop han besat. Els seus cabells llargs i sedosos s'escolaven entre els meus dits i morien en la seva esquena nua, acariciant-la. Quan s'apropava, em feien pessigolles, igual que les seves mans càlides i juganeres. Em fascinava el seu somrís permanent, la seva alegria, les seves rialles divertides i sinceres, les seves ganes de viure d'aquella manera que ella havia inventat. M'encisava la seva manera de ser i les seves constel·lacions de pigues estrellades en el seu cos sinuós i insinuant, aquell viarany d'estels fosques que havia recorregut tantes i tantes vegades...

Però ella ja no era així. Ella es consumia en el seu llit com una cigarreta oblidada en un cendrer massa estret que no talla l'aire però l'apaga lentament. Dels seus ulls només en quedaven unes ulleres massa fondes i fosques. Dels seus llavis, un desert esquerdat. De la seva vida, un miratge rera la finestra. La seva mirada es perdia, sovint, dins meu com si se'm volgués clavar a l'ànima o, tal volta, allunyar-se amb mi... ben lluny. Les seves mans tremolaven entre les meves quan, dels seus ulls sense guspires, en sorgia una llàgrima de sal amarga.

Aquell dia, paradoxalment, havia pogut dormir amb calma. Duia a les mans un ram de roses vermelles que vaig deixar a la seva tauleta perquè les pogués olorar. Rera la finestra es llevava un bon dia de març. Vaig enretirar amb dolçor el seu cabell enredat del seu front i, tot seguit, vaig agafar-li la mà esquerra. Ella obrí els ulls. Un lleu somriure aparegué a la seva boca i va fer que del seu llavi de baix en sorgís una petita gota de sang. Em vaig acostar per acariciar-li la cara pàl·lida, ella em va mirar amb ulls decidits: "Mata'm". Vaig recórrer per últim cop, amb les meves mans, els seus braços prims i sense força en un va intent d'abraçar-la. No vaig voler parar el temps ni allargar el moment que ens ofegava. Vaig desconnectar, pesarós, aquella maleïda i detestant màquina que lluitava amb la mort en una guerra amanyada. Després, em vaig afanyar a gaudir d'un segon, d'un moment, d'un instant, besant delerós els seus llavis secs i xiuxiuejant-li, mentre tancava els ulls, que l'estimava...