El viatge de la nostra amistat (versió ampliada)

Quan la Pauli em va proposar d'acompanyar-la als Alps, aquell dos de febrer, no m'ho vaig pensar-m'ho dues vegades i vaig dir-li que sí. Però a mesura que anaven passant les hores començava a tenir por.

Doncs només feia unes hores que ens havíem conegut i encara no sabia masses coses d'aquella noia que uns dies enrere havia comentat un dels meus relats.

Les primeres converses que havíem tingut, ens havien servit per veure que compartíem algunes de les nostres afeccions, especialment la muntanya. El meu cap però hi tenia una barreja de sentiments: misteri i aventura. Això feia de la nostra relació quelcom especial.

Aquests mateixos pensaments vagaven per la meva ment, en Lecram des d' un bon començament m'havia transmès bones sensacions i la meva naturalesa impulsiva havia apostat per un viatge que a cada minut semblava més incert.

La incertesa, però, m'atreia. L'experiència m'havia ensenyat que la espontaneïtat podia arribar a ser excitant, i l'aventura semblava assegurada.

Passada una setmana ens vàrem trobar, fins aleshores ens havíem vist en un món virtual i ple de codis estranys. Ara, començàrem a elaborar una espècie d'aperitiu del que seria el nostre viatge: únic, i que no tindria cabuda en cap dels coneguts catàlegs de les agencies de viatges.
.

Ens havíem proposat visitar la Vall d'Aosta a cavall dels Alps francesos i suïssos un lloc on: el Mont Blanc, el Cervino, el Monte Rosa, el Gran Paradiso ,... tots els cims més alts d'Europa formen un magnífic paradís.


Era el dia 17 de febrer quan havíem agafar l'avió que ens duria fins a Torí, la proximitat del gran moment feia del meu estómac un sac de nervis; esperant impacient a en Lecram a l'aeroport. Es retardava ja quinze minuts quan em va sonar el mòbil. Una veu desconeguda m'anunciava una notícia terrible: en Lecram havia tingut un accident.

Sortint de casa per una camí sinuós que enllaçava amb la carretera principal em vaig veure sorprès per un camió que va envair el meu carril. Sense donar-me temps a reaccionar vaig caure terraplè avall.

A partir d'aquell moment no recordo cap imatge més, fins el moment de despertar a l'hospital amb una terrible sensació de decepció. El viatge no es duria a terme. Una cama trencada i varies costelles m'ho impedien.

No sabia, però, que en breu començaria un de nou. Una aventura digna de ser viscuda, que ens duria a conèixer racons inexplorats de nosaltres mateixos. Ho vaig saber en veure la Pauli entrar per la porta, amb un somriure als llavis.

Aquell dia, començava la nostra amistat...