El tarannà del Baix Empordà, ja fa 15 anys (V)

Com molts dies a m’estic una estona contemplant el Port Bo, a Calella, és tota una atracció. Pas rere pas enfilo cap amunt, passo davant la pastisseria i la Pili, la mestressa, em saluda darrere els vidres. La seva cafetera exprés, encara que petita, fa el cafè bo; la temptació ha sorgit, empenyo la porta i…
--Un cafetó, Angelina?
--Som-hi, Pili, el moment ho requereix, els comentaris i els detalls amb un tasseta al davant em provoquen uns moments agradosos i plasents.
Com sempre n’ha fet dos i s’asseu al meu costat, el cafè amb bona companyia s’assaboreix millor i es comparteixen parers i opinions.
Tot comentant la conversa que he tingut amb el pescador, em diu que Calella és un poble obert, que no viu només de records del passat.
Tot just faig un petit glop quan per la porta entra en Jaume Garcés. Recordo que un dia em va explicar que era, junt amb en Miquel Lloveras, un dels fundadors de l’Associació Cultural Xocolatera de Calella. En trec el tema i pregunto que el va impulsar a fer de la xocolata un acte viu del poble. Tot cofoi, em posa al corrent dient-me que uns anys enrere li van demanar, ja que és el pastisser del poble, que fes xocolata per a la Festa Major.
--Va ser un èxit. Tan que els anys següents en va anar augmentant la quantitat, però aleshores no sabia com transportar l’olla fins al Port Bo. La casualitat va fer que passés en Miquel Lloveras pel davant, i en assabentar-se del problema es va oferir a ajudar-me. En aquell precís moment, va néixer l’Associació Cultural Xocolatera de Calella.
Ara, per Sant Pere, quan s’acaba la Rua, el poble i la gent que ho sap o que tot just se n’acaba d’assabentar ja va al Port Bo a menjar xocolata. Aquest fet ha ampliat molt festivament l’ambient de la Festa Major; el primer any 150 vasos, i ara ja passen dels 2000, fet pel qual ja han entrat al llibre Guines, m’explica finalment satisfet, entrega un paquet a la Pili i se’n va.
Continuem parlant amb la Pili i la conversa ens du a l’hivern, que és molt millor que l’estiu. Sense gent dins l’aigua, els peixos s’apropen a la sorra de la platja com desafiant-nos o volent dir i recordar-nos que allò és seu, és el seu territori.
Contemplar-lo és una cura de bellesa visual. M’aconsella recórrer el Camí de Ronda pel matí, ja que les roques en aquestes hores reben la claror de ple; al migdia, en decantar-se el sol, ja s’enfosqueixen i tot i mantenir el seu encant, ja fa més respecte sentir l’espetec de les ones per sota els teus peus en el petit sender.
La Pili no sap que jo ja l’he descobert i que en sóc una enamorada, tant... que sempre que puc el proclamo als amics i companys quan l’ocasió s’hi presta.
També m’assabenta que en Miquel Lloveras pare, el que té la botiga de queviures del poble, ha tornat a fer el pessebre com cada any. Ja n’he sentit parlar i encuriosida, en sortir de la pastisseria, torno a enfilar amunt cap a la botiga.
Entro a la tenda i davant veig, en miniatura, el Port Bo i totes les cases que l’emmarquen, quedo perplexa: la reproducció molt ben feta i, al costat, en Miquel amb el semblant ben satisfet.
Després de mirar-lo minuciosament, veig que ha reproduït detalls ínfims que només un artista és capaç de captar, li suggereixo que l’hauria de fer en un lloc que el podés contemplar més gent, ja que molts dels que vénen els caps de setmana i entren a la tenda ni el veuen. Em respon que ja li agradaria; que abans el feia a casa seva, i ara que el fa a la botiga és més gran perquè més gent el pugui apreciar. Va començar a fer-lo amb els seus fills i ara l’ajuda la seva néta Marta, i que fins i tot ha guanyat concursos de l’ajuntament de Palafrugell.
Torno a mirar el petit Port Bo i a la sorra s’hi troben: Sant Josep, la Verge, el Jesuset i… em fixo que a diferència dels altres pessebres on dominen els pastors, aquí la majoria són els pescadors. Em sorprenc i li pregunto com els ha aconseguit, ja que no són les típiques figures que veiem en les botigues i paradetes dels pessebres.
--A Palafrugell, es poden aconseguir, ja que en ser un dels tarannàs dels calellencs creuen que s’ha de conservar aquest testimoni. Calella ha canviat molt, m’explica amb nostàlgia, abans era un poble tranquil, amb molts pescadors i un dia van començar a arribar estiuejants de Girona i Barcelona, que s’allotjaven en soterranis i barraques (casetes petites vora mar) i... Fou l’inici de la transformació de Calella.