El somni del mar

Un relat de: Palermo

Sóc en una habitació fosca, buida, amb un fluix regust d'humitat, tancada per una porta des d'on la llum entra a la cambra per l'escletxa de sota.
Aquesta llum no és ben bé groga, sinó d'un verd oliva que clareja les parets i es desfà a la punta de les meves sabates.

Jo, ajagut en un racó de l'habitació, tou, moix, amb el cap recolzat a la paret i les mans sobre els genolls suaument flexionats, llenço sospirs al buit acompassats amb els batecs del cor, però no estic trist, tot el contrari, noto una tranquil·litat dins meu que em costa definir, és una tranquil·litat eterna, de seguretat, com la que té l'infant en braços de la mare; això em recorda temps agradables d'escalfor i aquest benestar deixa volar la meva imaginació.

Tanco els ulls suaument i em dibuixo en una platja d'estiu, és de nit, tot és fosc sota el bany de llum de la lluna i passejo vorejant la platja amb l'aigua acaronant-me els peus, amb el cap abaixat seguint les passes i amb les mans a les butxaques, acompanyat d'una càlida brisa que em porta la frescor d'un mar verge.

M'endinso a l'aigua lentament fins que em toca els genolls i fos amb ella contemplo l'horitzó:
-Quina negror! Quina quietud!- El mar és tranquil com un espill que cristal·litza la lluna. Trenco en plor davant tan sublim imatge però les llàgrimes no veig fins que el mar se les emporta.

Surto de l'aigua arrosegant els peus per l'arena i al girar per tornar aveure la meva estimada mar obro els braços llargs, com el fènix en ple resorgiment i mirant al cel com si fossin cents d'espills que reflecteixen el mar noto que les forces se me'n van i em sento defallir sobre els genolls que desapareixen entre la sorra; em deixo caure estirat, trist amb els ulls clossos, en perfecta unió amb la sorra com dues ànimes bessones i començo a giravoltar fins que cara al cel paro; obro els ulls i em deixo meravellar per una pluja d'estrelles que l'enteranyinen filant-lo de llum.

M'alço tombant-me entre mes petjades i en direcció a les roques deixo que els peus cansats m'hi duguin per acomiadar-me d'ella.
M'enfilo pel rocam que s'endinsa al mar mentre s'esbrava, el meu cor s'asseu a l'última roca amb les cames penjant palpant l'aigua, com una nina de drap o un putxinel·li en desús.
Les onades que s'alcen m'atreuen cap a ella que sobresurt com una flama entre el foc, se m'atansa, em besa els llavis i em pentina els cabells acomiadant-se de mi diguent-me adéu tornant-se en calma, jo la miro amb ulls inquiets i despectius; com la trobaré a faltar i la recordaré bojament tal com la he estimat.

Comentaris

  • M'ha Arribat...[Ofensiu]
    Sharoon | 29-01-2006 | Valoració: 10

    Jo ho veig d'un altra manera... No té perquè estar a la pressó o a punt de morir, encara que si que penso que l'home s'està acomiadant. Pot ser un viatge o una obligació faran que mai més puga gaudir de la seva estimada mar. Però... No us habeu quedat alguna vegada pensatius contemplant la mar, i se us ha passat pel cap que potser mai més la tornaríeu a vore tan bonica i especial?? Jo sí. Avuí mateix, que és el meu aniversari, me'n vaig un parell d'horetes a reflexionar-hi davant d'ella, la meva mar.
    Un petunet a Palermo, segur que arribarás tant lluny com t'ho permeteixin les teves sabates de "chúpame la punta blanca". Fins La Próxima.

  • és a la pressó o està mort?[Ofensiu]
    Shu Hua | 04-04-2005 | Valoració: 9

    El text és molt bonic i ben escrit, i força enigmàtic. També és que a mi em costa. De vegades semblava que estigués a la presó. Després era com si es morís o es volgués morir. Sigui com sigui, té una descripció que jo diria preciosista.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: