El bosc de faigs

Un relat de: Palermo

Passejo per un bosc de faigs, l'abric marró de vellut, la bufanda devanada al coll i els guants de pell em guarden del fred però sols els batecs del meu cor em donen escalfor.
Les meves passes errants i feixugues deixen darrera el cruixir dels brocs i de les fulles seques a la tardor, a terra un mosaic de vivors groguenques s'obren pas entre l'inert i cru paisatge enfredolit que s'oculta poruc a sota.

El cel entortolligat clou les clarianes i deixa de jugar amb els torsos de les besses a ombres xineses.
Detenc el camí, cloc els ulls i mirant cap al cel sento el respirar de la brisa esmunyint-se entre les branques penetrar la meva pell com si de fil de seda es tractés.
Buit i exhaust dintre meu, el gèlid baf que esbotza els meus llavis es disipa a l'alçada de les meves galtes, em sento defallir.
Sucumbeixo desplomat sobre els genolls, acriaturat agito les fulles amb les mans impertinents i demesiat em dilueixo entre els llits d'un difunt daurat.

He anyorat tant de temps aquest instant, sols el cel i jo com dos enamorats separats per un vel d'ambigüitats llibertines que el ventolí fa trontollar mentre juguen a trobar-se amb l'innocent i apassionada mirada.

M'atanço al rierol arrosegant-me a genollons sense voler-me alçar i escolto el cant de les meves llàgrimes davallar pels meus traços i difuminar-se en el doll d'aigua torbat enfront meu.
Al fons del mirall clisso les pedres arrodonides tornades per les erms mans d'un vell terrissaire mentre són acaronades pel seu brogit.
Em poso dret, malmés i luctuós continuo deambulant, delectant-me sentint en el sabor de cada petjada aquell flaire melós que m'embriaga de malenconia l'ànima.

Lluny, un tronc esquinçat, fosc e inert ocult de la vida per les copes dels faigs del voltant, un antic roure declinat pel pas del temps reposant en un petit turó.
Danço pel seu voltant acaronant-lo amb les mans nues fins que em quedo reposant sobre ell sentint el seu batec quiet i pausat, el meu cos i el seu s'uneixen, l'abraço i l'acarició mirant cada milímetre del seu tronc amb el sentiment que em contrau el seu plor fins que cesa.


Ara el roure és mort i el cel plora aigua de pluja igual que les fulles dels faigs del voltant, és l'hora de partir i amb mi m'emporto un petit esboç del seu cor per recordar l'escalfor de la seva escorça allà on vagi.

Comentaris

  • TRIST I PROFUND[Ofensiu]
    artemisa | 05-05-2006 | Valoració: 10

    Felicitats amic,

    m'ha semblat un relat esplèndid, ple de tristor i molt profund. He pogut sentir cada detall, tens una redacció i una descripció magnífica.

    Amb aquest relat has demostrat que tens un gran talent per la literatura.

    Ànim i continua delectant-nos!
    Salut,
    Artemisa

  • a la fageda...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 15-05-2005

    Imatges tan fredes com belles, tristes pero amb rastre calid al final del relat. Intimista, intens, dur i de final tendre. Felicitats, m'ha encantat : )

    una abraçada,

    m

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: