Sol

Un relat de: Palermo

Caminant sol pel mig del carrer alço el cap contemplant com el cel blau s'enteranyina de nuvols tornant-lo gris i escomença a ploure.
Darrera cada passa deixo caure, com petits boçins d'un mirall trencat, l'alegria que m'acompanyava, la sento escapar-se'm entre els dits amb cada gota de pluja i defallir a terra fent un petit rierol esperant que algú el segueixi fins trobar-me.
Estic envoltat de gent i tot i estar tant acompanyat mai m'havia sentit tant sol; els meus ulls criden a llàgrima viva però ningú sembla escoltar-los.
Mentre la gent riu i xerra al meu voltant els genolls no ho soporten més i em deixen caure a terra amb el cap cot.
Necessito que algú m'abraci i em deixi plorar al seu muscle, necessito que em toqui, em parli, em faci creure que estic viu, que amb una mirada tranquilitzi aquesta pena i que em digui: -Sóc aquí i hi seré per sempre si tu hi ets-; però per més que crido, el meu crit sord només troba silenci.
Embolcallat amb la soledat marxo a casa i desde la finestra de l'habitació veig el cel cobert sobre reunions d'amics, tertulies de cafes, abraçades i somriures, ho veig distant, sol i aquesta solitud fa que el meu cor plori i que les llàgrimes em regalimen sobre les galtes i caiguin acaronant-me els malmesos genolls.
M'envolto amb els braços i m'assec en un racó de l'habitació entre llàgrimes desitjant que algú segueixi el rastre del meu plor i em truqui a la porta abans que la freda nit caigui sobre la
meva ànima.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: