El balancí de l'àvia

Romanc assegut al balancí que l'àvia em deixà quan morí: encara recordo aquelles estones que passàvem junts per les tardes, jo ajagut a la seva falda escoltant les seves paraules balacenjar-se en l'aire mentre ens gronxàvem.

La recordo amb un somriure tèrbol als llavis i els cabells canosos, que em deixava pentinar-li mentre jeia asseguada al balancí; jo agafava curosament la pinta i li passava sedosament pels cabells que s'entrefilaven amb les pues.
I aquella forma de parlar dolça que em feia entrar calfreds recorrent-me tot el cos amb un pessigolleig agradable.

Temps fa que va morir; era al llit, reposava, sabia que se n'anava, però tot i això el seu somriure mai l'abandonà.
Quan expirà, la petita sala de costura on era el balancí i l'alegria guaitava per la finestra i el sol radiant il·luminava la cambra jugant a les ombres xineses a les parets, s'ennegrí, es tornà grisa i fosca, fora començà a diluviar i les roses del jardí ploraven pètals fins a quedar-se ermes, la bellesa que les envoltava s'apagà i sota el bany de pluja es pansiren.

Temps ha passat ja; el balancí continua a la mateixa habitació, la finestra es oberta de bat a bat, el sol torna a il·luminar la sala amb obagors exclusives i un aire tòrrid amb un flaire afruitat de rosa fresca perfuma la cambra; ara, el cel i les roses ho fan per mi, com temps enrere ho feien per l'amor que l'àvia els prodigava.

Ara, desfet en sospirs, reposo els braços encreuats al bastiment de la finestra, i amb el cap acotat a sobre amb els ulls descansant-hi closos.

Alço la cara i miro enllà a través de la finestra perdent la mirada en l'horitzó, veient passar el temps pels rostres de les roses que floreixen a la primavera entre lliris i càntics d'orenetes aparellant-se en ple vol, fins que el fred les porti al sud, com el meu esguard a la tristor, i els pètals de les roses es marceixin i caiguin sobre el fúnebre terra fanguinós de tardor.