El balancí de l'àvia

Un relat de: Palermo

Romanc assegut al balancí que l'àvia em deixà quan morí: encara recordo aquelles estones que passàvem junts per les tardes, jo ajagut a la seva falda escoltant les seves paraules balacenjar-se en l'aire mentre ens gronxàvem.

La recordo amb un somriure tèrbol als llavis i els cabells canosos, que em deixava pentinar-li mentre jeia asseguada al balancí; jo agafava curosament la pinta i li passava sedosament pels cabells que s'entrefilaven amb les pues.
I aquella forma de parlar dolça que em feia entrar calfreds recorrent-me tot el cos amb un pessigolleig agradable.

Temps fa que va morir; era al llit, reposava, sabia que se n'anava, però tot i això el seu somriure mai l'abandonà.
Quan expirà, la petita sala de costura on era el balancí i l'alegria guaitava per la finestra i el sol radiant il·luminava la cambra jugant a les ombres xineses a les parets, s'ennegrí, es tornà grisa i fosca, fora començà a diluviar i les roses del jardí ploraven pètals fins a quedar-se ermes, la bellesa que les envoltava s'apagà i sota el bany de pluja es pansiren.

Temps ha passat ja; el balancí continua a la mateixa habitació, la finestra es oberta de bat a bat, el sol torna a il·luminar la sala amb obagors exclusives i un aire tòrrid amb un flaire afruitat de rosa fresca perfuma la cambra; ara, el cel i les roses ho fan per mi, com temps enrere ho feien per l'amor que l'àvia els prodigava.

Ara, desfet en sospirs, reposo els braços encreuats al bastiment de la finestra, i amb el cap acotat a sobre amb els ulls descansant-hi closos.

Alço la cara i miro enllà a través de la finestra perdent la mirada en l'horitzó, veient passar el temps pels rostres de les roses que floreixen a la primavera entre lliris i càntics d'orenetes aparellant-se en ple vol, fins que el fred les porti al sud, com el meu esguard a la tristor, i els pètals de les roses es marceixin i caiguin sobre el fúnebre terra fanguinós de tardor.

Comentaris

  • Encara que sembli mentida[Ofensiu]
    Palermo | 10-10-2005

    Sóc l'autor d'aquest relat i només us voldria agrair als que l'heu lleigt i els comentaris tant detallistes i emotius que heu deixat, i dir, que per fortuna i encara que sembli mentida tinc les dues avies vives, tan sols em faig ficar en la situació, com un actor en una obra de teatre, bé res més, només aclarir això i gràcies de nou.

  • Olor de fusta i tendreça.[Ofensiu]
    La Banyeta del badiu | 12-08-2005 | Valoració: 9

    Un relat dolç i maco. Amb moltes pizellades d'anyor.
    Les àvies...que n'eren de bones amb emb nosaltres els nets.
    Jo també recordo a la meva en el seu balancí, gràcies per haver-me-la fet recordar ( encara que sempre les tinc pressents).
    Un petunet.

  • les iaies[Ofensiu]
    Shu Hua | 04-04-2005 | Valoració: 9

    els nens que han tingut la sort de conèixer -i recordar-, la seva iaia han tingut una aportació especial de carinyo i tendresa. Jo ho veig amb la meva filleta. Ma mare fa coes amb ella que no li recordo mai que hagués fet amb mi.
    Quant al relat en si, està molt ben escrit, allò que les roses ploraven pètals m'ha semblat magnífic.
    Molt tendre i poètic.
    Benvingut a la web
    Glòria

  • m'agradat...[Ofensiu]
    ROSASP | 01-04-2005 | Valoració: 9

    És una nostàlgia dolça i tendra, que el temps ha anat pulint. Aquells records que sempre queden gravats a la memòria, els somriures, les paraules, el gronxar del balancí...
    L'he trobat un relat ple d'encís, barrejat de perfums de flors, d'ombres i llums i sentiments que neixen del cor.
    Molt poètic...
    Benvingut a RC!
    Una abraçada i molta inspiració!

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: