Malson d'una nit d'hivern

Eren les dotze de la nit. Estava sol a casa. La nit era freda, tètrica. Les fustes de la mansió cruixien amb el vent. No podia dormir. De sobte, sentí un fort soroll al soterrani. S'alçà. Tenia por. Mentre baixava l'escalinata lentament el pànic li envaïa el cos.

S'aproximà a la cuina i agafà un ganivet. Els sorolls que retronaven per tota la casa venien del rebost. S'hi dirigí. Obrí la porta. A mesura que baixava els esglaons la suor que li recorria el cos es tornava més freda. El seu rostre pàl·lid. Quan baixà l'últim esglaó. Veié una ombra gegantina reflexada a la paret per la claror de la lluna. L'ombra avançava i avaçava cada cop més. I de sobte se li llençà al damunt. Ell, abans que l'ataqués, l'agafà pel coll i li clavà el ganivet amb forçes sobrehumanes. La sang li regalimava pel braç i es desfeia al ganivet formant un gran bassalt a terra. La bèstia caigué morta. Per fi ho havia fet, per fi ho aconseguí, havia deixat de tenir por, havia matat el pollastre del sopar de nadal.