El seu primer petó

Potser algú es pregunti algun dia perquè avui un individu com jo, estudiant de 2n de Batxillerat d'una escola pública ha decidit escriure un esdeveniment d'aquesta mena. I la veritat, només per un motiu, perquè vull compartir tot el que sento i noto actualment amb tanta gent com pugui ser possible.

Per començar crec que el millor que podria fer és començar pel principi. El principi és ella, una noia que vaig conèixer a classe a principis del curs passat. La majoria de companys portaven al centre des de els dotze anys, però nosaltres dos veníem nous de dues escoles diferents i per ser sincer, tots dos estàvem molt perduts. S'ha de reconèixer que això, el fet de ser dos persones noves en una escola va ser molt positiu pel que més endavant es convertí en una gran amistat.

La nostra conversa va començar amb la simple comparació de la seva antiga escola i la meva antiga escola. Jo vaig estudiar la ESO en una escola concertada, la veritat amb uns professors una mica "tikismikis", vaig tenir l'opció de contínua el batxillerat en aquella escola, però ja començava a estar fart d'aquell ambient, i ara, malgrat que a vegades tingui la sensació d'haver sortit del foc per ficar-me en les brases, en general opinió que estic molt content amb l'ambient i amb la nova gent que conec des de ara ja fa dos anys, sobretot per aquesta noia... Ella hem va explicar que era de les afores de la ciutat, la seva escola era pública com l'institut on estudiem ara, però que per fer batxillerat obliguen a desplaçar-se fins a ciutat.

Així, parlant dels antics centres d'estudi va ser com de mica en mica ens anàvem coneixent. Un dia parlant vam descobrir que teníem diferents coses en comú... A part de la timidesa que a tots dos ens caracteritza, a tots dos ens agrada el mateix tipus de música i ens decantem per lectures molt semblants.

Tot era perfecte! recordo que quan va acabar el 1r trimestre i van arribar les vacances de Nadal vam passar un parell de dies en una casa que ella té a Cambrils, no va passar res, però tot semblava anar per molt bon camí, dic la veritat quan dic que en aquell moment jo era la persona més feliç del món. I quan va començar l'any nou ja vam començar a sortir, però només com amics. Recordo que un cop hem va explicar que mai s'havia enrotllat amb ningú, cosa que de fet hem va alegra molt, perquè si sóx sincer haig de dir que jo tampoc.

Al cap d'uns dies de sortir només com amics ella va començar a sorprendre'm. Cada dia, abans d'anar a dormir m'enviava un missatge al mòbil, sempre amb to poètic i normalment parlant de la lluna i en tots ells alguna indirecte en la qual es donava entendre el seu apressi cap a mi... En general li agrada molt escriure, ella és qui ha provocat que jo ara tingui aquesta necessitat d'escriure el que ha passat. Una vegada fins i tot em va escriure un poema. Això va ser per Sant Jordi. El que es notava molt és que ella esperava que jo li demanes per sortir, però no se ben bé perquè jo no ho feia mai: I això que jo n'estava molt d'ella... Més d'un amic de classe es posava negre al veure la meva inseguretat.

Un dia, ja gairebé a finals de curs vaig tenir l'ocasió de conèixer el seu germà. Un noi un parell d'anys més gran q nosaltres i que era molt extravertit, tot el contrari que la seva germana. Recordo que hem va explicar les seves "victòries" amb les noies i com va perdre la virginitat als seus 16 anys, encara no entenc a que venia totes es histories que m'explicava. El que més hem va impressionar és tot el llençat que és ell i tot el que tenia de tímida la seva germana. Per la seva germana, igual que per a mi, ens era difícil imaginar com seria el nostre primer petó i son germà ja anava directe amb el sexe.

Quan va arribar l'estiu vam, aprofitar per poder sortir de gresca. Cada setmana o cada 15 dies anàvem algun concert o altre, sempre a munt i a baix. La veritat és que ens va passar volant.

Al nou curs, al torna a classe, nosaltres dos érem tan amics com sempre, però això només amics. Jo hem preguntava si ella potser començava a enfadar-se amb mi o igual es cansava d'esperar. Jo sabia que havia d'actuar, bé de fet que havia d'haver actuat, però la vergonya i la timidesa continuava sent superior a mi. Jo ja no m'entenia a mi mateix, hem preguntava: "Si tinc tanta confiança i amistat amb ella perquè no m'atrevia a demanar-li per sortir?"; i a més tenint la gran seguretat que ella ho esperava amb impaciència.

Estàvem a punt d'acabar el 1r trimestre d'aquest 2n de batxillerat quan un dia hem ve molt contenta i molt feliç. M'explica com va ser... com un noi que havia conegut fa poc la convidà al cotxe i com allà va ser. Jo ja vaig fer tard... El seu primer petó.