El safareig de la Serafina (Extracte de

El safareig de la Serafina

Al fons del carrer Maria, mirant des del carrer Gran, a la cruïlla amb el carrer Sant Pere Màrtir, hi havia el safareig públic del barri. S’hi entrava per una dobla porta de fusta, molt més alta que ampla, que el fill de la safaretgera protegia amb galledes d’aigua per la verbena de Sant Joan, perquè allà davant es feia el foc anual. Dins del recinte hi havia tres o quatre safarejos de forma quadrada d’uns dos o tres metres de costat. L’aigua queia constantment per un tub vertical al centre de cada un d’ells.

Gestionaven el safareig la Serafina i el seu fill. Ella era vídua, grossa, i encara que ja no era jove, era plena de salut i se li veien les ganes de treballar. Duia monyo, en general una mica despentinat, anava sempre vestida amb la mateixa faldilla i la mateixa brusa, amb les mànegues arremangades, i quan s’acostava als safarejos es protegia amb un davantal de goma i uns esclops de fusta, perquè hi havia esquitxos i el terra era sempre moll. Era molt trempada, tenia do de gents, i així el lloc era sempre ple de veïnes que no tenien safareig a casa seva, o que s’estimaven més fer petar la xerra- da amb les amigues, rentant la roba. Algunes es posaven en roba interior a l’estiu –l’ambient era humit i calent– i, tot rentant, treien els drapets al sol a la més pintada, si calia.

Per terra i per damunt de les piques s’hi veia un terrabastall de cubells de roba, bruta i neta, botelles de lleixiu, pastilles de sabó, agulles d’estendre, fregalls i picadors. Dins del recinte es parlava de tot en veu alta, a crits –perquè el ressò de les veus era fort, i l’aigua que queia feia soroll–, tant del que és públic com del que és privat, sobre temes íntims i amb un vocabulari sovint «no apto para menores». El safareig de la Serafina era això: un verdader safareig que semblava tret directament d’una novel·la d’Émile Zola. Era un viatge al segle dinou.

Al fill de la Serafina li faltava la cama dreta. El van ferir al front durant la guerra civil i se li va gangrenar la ferida. Segons explicava la meva àvia, un militar de l’hospital va trucar per telèfon a la Serafina i li va preguntar si s’estimava més recuperar el seu fill sense cama o mort. Ella va dir que sense cama, i el van amputar. Tenia els braços molt musculats a còpia d’anar amb les crosses de fusta. Caminava molt lleuger, era jovial i se’l veia feliç ajudant la seva mare en el negoci del safareig enmig d’aquelles dones.

Per la Festa Major es posava la tarima dels músics al carrer Sant Pere Màrtir, al costat mateix del safareig. Allà no molestava, i es podia sentir bé la música des del carrer Maria, encara que l’orquestra només es veia de cantó. A nosaltres, aquella tarima ens atreia molt particularment, era una atracció única.

Allà érem una tarda de Festa Major, saltant, cridant i fent soroll. Al fill de la Serafina, mig perquè aquell bullici el molestava, mig per fer-nos comprendre que allà manava ell, va entrar al safareig a buscar una galleda d’aigua. Va sortir al carrer amb les crosses i la galleda plena. Al moment de llençar-nos-la se li va enganxar a la bragueta, a la butxaca o a algun altre plec del pantaló. La galleda, llençada amb força en línia recta, retinguda pel que fos, va iniciar un moviment circular amb la inèrcia de l’embranzida i, fora de tot control, l’aigua sabonosa i amb olor de lleixiu va anar a parar sobre una parella jove i mudada «de Festa Major», que passejava admirant els guarniments del carrer.

Varen quedar tots dos xops de cintura per avall, i nosaltres, quan ens vàrem adonar del que havia passat, saltàvem, rèiem i cridàvem encara més fort. La parella es va quedar totalment muda un segon, i la cara del fill de la Serafina va agafar un to vermell d’allò més pujat. El safaretger va intentar disculpar-se proferint «dispensis» en quantitat i senyalant amb el dit l’estrip que la galleda li havia fet als pantalons. El jove estava com estordit i no va dir paraula en tota l’estona, però la noia va reaccionar immediatament, repetint tres o quatre vegades a l’agressor, alçant més i més la veu: «¡Y usted, además del defecto físico que tiene, es un chulo!»

L’endemà, al safareig, totes les clientes, sense excepció, es varen posar a favor del fill de la Serafina.