Les distraccions i la intendència (Extracte de

Un relat de: Jaume Estapà i Argemí
Les distraccions i la intendència

Les nostres distraccions més usuals eren els jocs. Molt sovint fèiem dos bàndols (“manos”, cavall fort...) utilitzant alguna cançoneta infantil del tipus “Un avión sale de paseo...”, o bé “Una dona gorda se’n va anar a la fonda...”, o senzillament contant fins a vint –“... dinou i vint, fora i pares!”– per seleccionar els membres. El bàndol a qui li tocava el Pepito Llufa demanava sovint un recompte per assegurar-se del resultat. Hi havia períodes en què un joc prevalia sobre els altres: hi havia modes que podien durar dies o setmanes: la baldufa, explicar “aventis”, jugar a tallar fils, a valen...

Jugàvem molt poc amb els joguets que ens portaven els Reis perquè eren de poca qualitat i, sobretot, no gens adaptats a les nostres maneres de tractar-los. Jugàvem sobretot a jocs apresos al carrer. Cada joc tenia el seu reglament, estricte, a vegades complex, i, encara que no hi havia res d’escrit, tothom es sabia perfectament les regles i la casuística de cada un d’ells.

Una bona part dels nostres jocs no necessitaven cap mena d’estri. Es jugava sense res a valen (o bé “a fet i amagar”), a saltar i parar, a cavall fort, a “manos” (un dels que ens agradava més), a trencar fils, a plantats, al joc dels disbarats ( “Per aquí m’han preguntat, per allà m’han contestat”), a “papes i mames” (amb nenes), a explicar acudits –sovint d’en Jaimito–, o aventures, en dèiem “aventis”, asseguts al pedrís del n° 6 o dins l’escala n° 11 quan plovia. Es jugava al borinot –com hi juguen a la presó en Vittorio Gassman i altres a la pel·lícula “Rufufù” (1958) de Mario Monicelli–, a “un, dos, tres, pica paret”, a pixar enlaire (concurs), a pixar lluny (concurs), a “me quieres?” (sempre amb nenes), a arrencar cebes (“Tris, tras, adelante corre mucho...”), al quinzet (la porra –o sigui, el dit gros– podia valdre o no), a senars o parells (la porra ídem...), al telèfon (deformació d’una paraula transmesa a l’orella de l’un a l’altre), a la serp (m’hi vaig deixar la barbeta al pedrís davant del n° 12 del carrer: dos punts de sutura a la casa de socorro del carrer Mozart), a enfilar-se al portal de l’escala n° 9 (amb una mà i un peu a cada banda), als quatre cantons, a trucar timbres, al “dia de picar culs”, al “dia de picar cigales”, a fer polsos, a fer ganxet, a gepes, a caçar mosques (amb la mà), a explorar camps (a Gràcia hi havia terrenys no construïts i, encara que fossin protegits, trencàvem els vidrets posats amb ciment i saltàvem dintre), a robar melons (“aquest és verd, aquest és madur...”), ...

Altres jocs sí que necessitaven algun complement, com per exemple jugar a bales (flendis, ouet, que també en dèiem “debut”, punteria a 4 metres...), o al palet, amb talons de sabates gastats, o a la baldufa (correus, cercle). També jugàvem a patacons, a futbol (davant de ca la Montserrat de la fonda), a frontó (a la paret exterior del pastador de l’àvia), amb pistoles de ganxets (valien 2 pessetes al taller de fusteria Ordóñez al n° 6 del carrer Maria) o amb tiradors de cutxufletes (projectils inofensius de paper enrotllat; o bé de ferro, molt menys inofensius), patinets de coixinets, o bé carrosseles (que feien un terrabastall horrible), a xarranca (davant de la botiga de queviures d’en Narcís), a fer una creu amb guix a cada llamborda del carrer, a saltar a corda, a fer retallables (en dèiem “recortables”: cases, vaixells, castells, soldats...). Engegàvem l’estel, o bé globus (a les festes), llençàvem els ossets, les nenes jugaven a cromos. També jugàvem a la gallina cega, a cartes (la mona molt sovint), a cara i creu, a futbol de xala a xala amb xapes d’aigua de Vichy, posàvem mosques a les gàbies (taps de xampany buidats, amb una reixeta d’agulles de cap), a menjar sorra (que no tenia res a veure amb “menjar”), i fins i tot era un joc trencar els vidres dels fanals del carrer amb tiradors de pedres...
La majoria dels jocs acabaven sovint amb discussions, i les baralles eren freqüents perquè la gent gambava o bé perquè no es coneixien bé les casuístiques dels jocs –múltiples i variables segons els carrers– i però no eren mai violentes, perquè sabíem que tard o d’hora acabaríem tornant a “estar” amics. Era una necessitat.
Fèiem foc al carrer amb papers arrencats dels anuncis a la paret –en general, de curses de braus (en dèiem “corrides de toros”)– i mistos manllevats a algun passant, dient-li que l’àvia els necessitava per encendre el foc per fer el sopar. Tiràvem coets en algunes ocasions.

La nostra tècnica consistia a agafar el coet pel cantó del petard –de fet un coet era un “borratxo” lligat a una canyeta– amb l’índex i el dit gros de la ma esquerra, encendre la metxa amb un misto o una metxa lenta, i esperar que el coet prengués força per enfilar-se. Les espurnes que treia l’artefacte feien pessigolles als dits quan el coet s’alçava. Naturalment ens hi jugàvem els dits cada vegada si el petard hagués explotat massa aviat. Altres posaven la canya del coet dins d’una botella de vi o de gasosa, per exemple, amb el perill que el projectil sortís amb una trajectòria inclinada. Altres substituïen els dos dits de la ma esquerra per el forat d’una clau d’escala, de les d’aleshores, per on feien passar la canya. Era el millor sistema, perquè la trajectòria era vertical, i el risc d’accident, mínim.
Si plovia jugàvem a casa de l’un o de l’altre a jocs de “saló” com ara el “palé” (ara se’n diu “monopoly”), el dòmino, el parxís, les dames o “la mona” amb cartes espanyoles. Alguns jocs necessitaven instal·lacions o bé la presència i l’ajut de gent adulta com: trencar l’olla, o robar peres, o fer carreres de sacs que s’organitzaven per la Festa Major, patinar, jugar al billar o a futbolí.

Al carrer tots érem del Barça i ningú de l’Espanyol; encara que, a part dels resultats dels partits del diumenge, no sabíem gran cosa ni del club, ni dels camp de Les Cors o de Sarrià, ni dels jugadors, en parlàvem sovint i ens inventàvem pels esdeveniments, si convenia. Només en Lluís anava a veure els partits de tant en tant amb el seu pare. Molt poques vegades escoltàvem per la ràdio el campionat, però coneixíem els noms d’alguns jugadors com els d’en César, en Basora i d’altres. En Salvador, que jugava de porter a l’equip de Martínez de la Rosa, somiava despert a reemplaçar Antoni Ramallets, que ell imaginava lesionat a mig partit contra el Real, i fins i tot a parar un penal en aquesta ocasió. La cosa va canviar quan cap a l’any 1950 va arribar al Barça en Ladislao Kubala, gran figura de l’equip nacional d’Hongria, rescatat del món soviètic en condicions de pel·lícula de lladres i serenos. Aleshores la comunicació del club es va obrir, i vàrem començar a saber-ne una mica més, de la vida i miracles dels jugadors i d’altres aspectes d’aquell món esportiu, gràcies als diaris, a la ràdio i fins i tot per les col·leccions de cromos.
Més grandets, a part d’anar sols al cine arreu de Gràcia, podíem fer escapades cap a Barcelona amb el Gran Metro (Lesseps-Correos o Liceo), o bé, a peu, a les tres creus del Parc Güell i, fins i tot, a la muntanya pelada.

El material per els jocs i els entreteniments el trèiem de diferents llocs. Per Sant Joan compràvem els petards en una botiga del Torrent de l’Olla, a l’alçada del carrer Montseny, on també venien estels i globus. Les condicions de seguretat eren tant minses, que una vegada la botiga sencera va explotar. La resta de l’any els compràvem a la botigueta del carrer Jesús, davant del bar de can Carlos. Menys coets grossos, allà hi havia de tot: bombetes, pedres fogueres, mistos Garibaldi, bengales,piules, borratxos, correcames, rodes, trons de mà, trons de metxa, traques, coets petits, sorpreses xineses (o japoneses) i metxes lentes de color groc.

A la mateixa botigueta, verdadera gruta d’Alí Babà, les noies del carrer hi compraven cromos amb angelets i nenes rossetes amb sombrerets amb flors i tirabuixons. Nosaltres hi trobàvem: estels, cartes espanyoles, regalèssia i pega dolça, cigarretes de regalèssia (en paquets de sis: cinc amb paper blanc i una amb paper marró) que fumàvem d’amagat, sense empassar-nos el fum, bales de pedra o de guix (els guixots) i baldufes (d’alzina o fustots) amb els maquíssims cordills corresponents que enriquíem amb una xapa de botella d’aigua de Vichy. A l’hora de llençar la baldufa dèiem “gambes!” per evitar problemes en cas que l’artefacte anés a parar a les cames d’algú. Podíem fer-la ballar senzillament, o bé fer correus llençant-la lluny o ben cap amunt (correus aeris), o “quiques” llençant-la contra la d’algun company amb intenció de partir-la en dos. Les baldufes d’alzina resistien molt millor que els “fustots”, però eren més cares.

Les bales d’acer i els coixinets que fèiem servir per fer patinets i carrosseles venien dels tallers de mecànica que hi havia al barri. El germà gran de l’Albert Guar, que es deia Jaume, o la família Matamoros del carrer Mozart ens en proveïen, el més sovint pagant. Trèiem els patacons de les capses de mistos –el cantó de la flama valia 10 punts i l’escut d’Espanya, només 1 punt –, o els collíem a l’estació del tren de Sarrià, a la Via Augusta. Aquests eren de cartró gruixut, de color marró, i valien 3 punts. També es podien recollir per terra, prop de les bàscules que hi havia a les estacions del metro. Eren d’un cartró més prim que el dels tiquets del tren de Sarrià, però portaven el retrat d’un artista de cine: valien 10 punts.

Anàvem a les farmàcies a pidolar pega dolça, sobretot a la farmàcia Torrents, al capdavall del carrer Gran, prop del Vienès, perquè allà ens en donaven més sovint.
Desprès de Reis, jugàvem a futbol amb pilotes de goma –regals de SSMM–, que, indefectiblement, anaven a parar sota les rodes d’un tramvia al carrer Gran, al cap de res. Passat el disgust, recollíem els trossos de la pilota aixafada, arrencàvem el dau de goma que havia servit per inflar-la a la fàbrica i ens distrèiem llençant-lo amb força contra terra. Rebotava d’allò més, i en una direcció inesperada. Per la seva textura, dura i elàstica, dèiem que era “de colló de mico”. Tant desfruitàvem llençant el dau a terra, que qualsevol cosa que ens agradés –una pel·lícula, una cançó, una aventi...– dèiem que era “de colló de mico”.

Les poques pilotes de futbol que vàrem tenir, o les de saqui, venien d’una botiga d’articles especialitzada, al capdamunt del carrer Gran, pujant a mà esquerra. Sovint, però, jugàvem a futbol amb pilotes fetes de draps i cordills que ens fabricàvem nosaltres mateixos i que no duraven gaire.

També eren de fabricació pròpia els patinets i les carrosseles. El material era fàcil de trobar: dos coixinets de boles el més grossos possible (tres per les carrosseles), fusta de caixes de xampany per fer el quadre i el manillar, sis càncams –unes peces en forma de cargol per un cantó i en forma de cercle de l’altre–; tres anaven al quadre del patinet i els tres altres es fixaven al manillar, una tija de ferro que passàvem verticalment dins dels sis cercles dels càncams per mantenir el manillar fixat al quadre tot i podent-lo girar. Uns quants claus i uns quants cargols, i tot quedava ben fixat. Els instruments per muntar els patinets eren d’allò més senzill. En tenien a totes les cases: un martell, un tornavís, una serra de fusta i una barrina. No cal dir que el pare d’en Lluís posava a la disposició el seu talleret casolà. El meu cosí Joan també havia col·laborat en alguna ocasió obrint-nos el taller de fuster professional del seu pare, el tiet Pere. Un cop el patinet fet, ja podíem anar pel carrer Goya que era ben llis. Quan ja vàrem ser més grans, baixàvem el diumenge, fent un soroll infernal, pel carrer Santaló o Amigó. En Lluis, el seu cosí Albert i en Josep Orengo tenien els millors patinets del carrer. El de l’Orengo portava inclús una caixeta amb eines i recanvis.
Els diners que necessitàvem per adquirir bengales, coixinets i altres estris eren producte de donacions familiars i de vendes diverses. Veníem tebeos –“TBO”, “Pulgarcito”, “El Puma”, “DDT”, “El hombre enmascarado”, “El guerrero del antifaz”, “Kit el pequeño sheriff”, “Jorge y Fernando”, “Roberto Alcazar y Pedrín”...– que oferíem ben posats per terra en una mena d’aparador a l’entrada d’una escala, a preus enraonats.

També veníem botelles buides (les de xampany, a pesseta), papers (sovint pasquins d’anuncis de curses de braus que arrencàvem de la paret), retalls de roba –els de llana a vuit pessetes el quilo–, que eren molt apreciats, tubs de plom o de coure... Tot això anava a parar a can Català, el drapaire del carrer Martínez de la Rosa, un senyor amb una panxa enorme, sempre assegut mirant-se les seves dues files com feien la feina. Allà es comprava de tot, perquè tot tenia un valor.

Les nostres distraccions al carrer eren nombroses i variades, però malgrat tot patíem molt d’avorriment. Les tardes a l’estiu eren llargues, i, com que no hi havia manera de controlar els horaris de presència al carrer –hi baixàvem quan podíem–, moltes vegades estàvem sols moltes estones. I, quan hi estaves tot sol, només podies caçar mosques davant el corral de la lleteria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer