La tia Conxita (Extracte de "El carrer Maria")

La tia Conxita

Encara que tothom a la família li deia «tia Conxita» o bé «tieta», era tia de la meva mare, germana de l’àvia Antònia. Era la petita de quatre germans. No s’havia casat de jove, malgrat que havia tingut oportunitats per fer-ho, perquè havia hagut de cuidar els seus pares. Ella parlava molt positivament d’un pretendent que era «vermell de cara» i que «tenia un gran sotabarba». Li varen parlar d’un altre que era molt ric perquè tenia cent porcs. La tieta no es va immutar i va respondre «I ell, cent un!». La cosa va quedar així.

Es va casar finalment als cinquanta anys passats, vestida de negre, amb un pobre home, pobre. Es deia Pere, venia cupons a la porta de la fleca i era un gran fumador de picadura de racionament i també de de burilles que trobava per terra. La tieta l’ajudava a buscar-ne i com que jo anava sovint amb ella, també en collia. Un dia que anava jo amb la meva mare, en vaig veure una de molt grossa. La vaig collir amb un crit de joia. La mare em va obligar a llençar-la i em va renyar molt. Al cap del dia en Pere posava la «recaptació» en una petaca, tot ben barrejat, i l’endemà s’ho fumava. Es va morir pocs anys més tard de càncer del pulmó. Segons el tiet Jaume, va demanar per fumar quan s’estava morint. El tiet li va donar una cigarreta.

La parella vivia al Poble Nou, però, quan la tieta es va quedar vídua, va venir a viure definitivament a Gràcia, a la fleca de l’àvia. Així com la seva germana no sortia gairebé mai de casa, ella, que s’ocupava del manteniment logístic de la família, sortia diàriament per comprar la llet i els altres queviures, al colmado del cap del carrer, a la carnisseria de la Gracieta de la plaça de l’Orient, o bé al mercat de l’Abaceria Central entre el carrer Puigmartí i la Travessera de Gràcia. De tant en tant també anava a comprar canelons o patates fregides a la fonda dels Pubill, fins que un dia la Montserrat, que era una molt bona clienta de l’àvia i mirava pel seu negoci, va demanar que vingués algú altre perquè no li agradava que els seus clients veiessin la tieta tot sopant. A partir d’aquell dia hi vaig anar sempre jo.

La dona anava pel carrer sempre atrafegada, queixant-se que tot s’apujava i que els quartos no arribaven; sovint parlava sola i, malgrat que se la veia amb cara de voler buscar raons, tenia un somriure molt dolç quan estava de bones. Caminava arrossegant els peus, que posava en angle recte –tirada molt cap endavant, perquè tenia un mal d’esquena crònic–, i amb els braços encongits per damunt de la cintura. El seu caminar feia riure els meus amics, que de tant en tant la rodejaven físicament, cridant «Popeye, hijo de la rabia!», ves a saber per què. Ella els insultava amb una lletania de malediccions de la seva collita («Mala sort!», «Mala bèstia!», «Bèstia dolenta!»...) i els amenaçava alçant el braç amb el puny tancat.

Sempre vestida de negre, tenia poca cura del seu aspecte físic, i doncs, era freqüent, per exemple, que es posés una espardenya de color diferent de l’altra. Es mocava amb un mocador de color blanc o blau, molt arrugat, que es treia de la butxaca de la bata. Quan entrava a l’església –no hi anava massa, però hi anava– se’l posava directament al cap per respecte al lloc, sense vergonya ni precaució de cap mena. De petit m’havia aguantat, perquè la meva mare treballava i no es podia ocupar de mi. La tieta em feia, per menjar, patata bullida, mongeta tendra, sopa de pa i aigua, i aigua de pa i arròs quan no em trobava bé; amb el cotxet d’infant em portava al carrer Aragó a veure passar els trens i, quan ja vaig ser més gran, agafàvem el tramvia 24 i anàvem al moll a acomiadar (en dèiem «despedir») el vaixell «Ciudad de Palma», que anava a Mallorca dia sí i dia no.

O bé, amb el mateix tramvia 24, agafat en l’altre sentit, anàvem fins a Sant Josep de la Muntanya i al Parc Güell a passejar. En una ocasió hi vàrem anar amb el meu gran amic en Manelet Mora. Tornant, vaig dir que tenia set. La tia ens va fer entrar en un bar de la Travessera de Dalt i va demanar al cambrer: «Per aquest nen (jo) una orxata, i per aquest altre (en Manel) aigua amb sucre». La meva mare es va enfadar molt quan ho va saber.

Anys més tard, quan jo no era a casa a quarts de deu del vespre –es sopava a les deu–, tement les ires del meu pare per la meva absència, la tieta venia a buscar-me cridant el meu nom pel carrer i trucant als pisos dels amics amb els picadors de mà. «Que hi ha el Jaume?», preguntava cridant. Si no em trobava a casa d’en Manel, d’en Lluis o de l’Albert, se n’anava al cine Comèdia, entrava a la sala sense demanar permís a ningú, i tornava a cridar el meu nom en plena projecció de la pel·lícula. Allà m’hi trobava sempre. Al contrari de la seva germana, que vivia tancada a la fleca, la tieta feia part de les figuretes del pessebre.