L'Olivella (Extracte del llibre "El carrer Maria")

L’Olivella, el fuster

L’Olivella no tenia nom. Només cognom. Tothom l’anomenava sempre així. Els abundants dits i fets del fuster circu- laven pel carrer, i encara que no participava en absolut a les festes ni als preparatius de la Festa Major i que sortia poc de casa seva, era un home molt popular.

No era gran ni petit, anava sempre amb espardenyes de tela, i no vaig mai saber si portava mitjons o no, perquè els pantalons de vellut molt llargs i amples li tapaven els turmells. S’ajustava els pantalons a la cintura amb una faixeta negra on es ficava la camisa verdosa; la gorra, amb una mica de visera, completava el seu vestir de cada dia. No portava mai corbata. S’afaitava de tant en tant i, encara que era molt bevedor segons deien els veïns –i era veritat que se’l veia molt sovint anant a la vela–, jo no havia sentit mai al seu costat pudor de vi. Mai no el vaig veure fumar.

Parlava poc, de pressa, amb la boca gairebé tancada, sovint tot sol i mai amb la seva dona. Amb la gent del carrer i de fora parlava, en canvi, de la feina i de com de dolents eren els temps; també, de tant en tant, se’l sentia parlar malament del règim. Jo no entenia massa el que deia. Al meu pare –un home amb modus que es podrien qualificar de refinats, i que no parlava mai amb ningú del carrer– s’hi referia dient «aquell tibat de la plaça Orient». Val a dir que, quan a casa es parlava del fuster, el meu pare li tornava l’amabilitat tractant-lo de «fuster de caixes d’ous», fent al·lusió a la ínfima qualitat de la fusta de les caixes en que es transportaven els ous aleshores.

Vivia al número cinc, al costat mateix del pastador de la fleca de l’àvia, al seu talleret que també li servia d’habitació: un local ampli, ple de fustes, d’encenalls i d’eines. Treballava molt, la serra anava sempre amb el seu soroll característic, però no recordo haver vist mai sortir del taller un armari, un llit, una taula de menjador, o un moble qualsevol. La serra mecànica de cinta presidia el lloc. Allà s’arriscava ell les mans cada vegada que tallava un tros de fusta. El pare deia que era un miracle que, borratxo com anava sempre, no s’hi hagués enganxat mai els dits. I era veritat. L’oncle Pere, que també era fuster, i no bevia, va deixar un dit anular a la seva serra amb motor i no va poder tocar mai més la guitarra.

La dona de l’Olivella, bé que de segur que no tenia seixanta anys, es pentinava i es vestia de negre com una velleta xaruga. Tenia els ulls d’un blau fosc molt elegant, però la seva mirada era d’una gran tristesa. No vaig sentir mai el so de la seva veu. Se la veia al fons del taller, sempre ocupada amb les feines de la casa: encendre el fogonet per fer el menjar, rentar o planxar. El matrimoni tenia un fill ja gran, que venia a veure’ls molt de tant en tant; anava ben vestit –amb sabates lluents, americana i corbata– i no s’entretenia mai massa amb ells. Le seves visites eren espaiades i curtes. Visites de metge.

A l’Olivella li agradava la música, i sovint se’l sentia cantar. Cantava trossos de sarsuela molt coneguts, amb entusiasme i una certa gràcia. La seva obra favorita era la «Marina», d’Emilio Arrieta, sarsuela molt popular encara desprès de la guerra, que, del carrer estant, sentíem cantar també per aficionats, convidats als batejos, comunions i casaments a la fonda dels Pubill. Un vespre, el fuster va entrar al pastador on era la meva àvia: «Vinc a cantar-vos la Marina». «Canteu, canteu!» li va respondre ella, tanmateix una mica estranyada. I sense més, es posà a cantar: «Costas las de Levaaante...». L’àvia se’l va escoltar asseguda –a la botiga estava sempre dreta–, i en acabar la cançó, tranquil·lament, varen tornar l’un i l’altre a les seves feines respectives.

A nosaltres l’home no ens feia ni por ni gràcia, o, més aviat, ens feia les dues coses alhora. El fuster ens la tenia jurada, com la Maria dels colls i punys, perquè fèiem soroll i, jugant a pilota, de tant en tant trencàvem algun vidre. No va proferir mai cap amenaça, ni la de dir-ho als pares o a la policia, com feien la Montserrat de la fonda i la Maria dels colls i punys, però el temíem perquè, pilota que entrava al seu taller –la porta era ampla i estava sempre oberta–, pilota que no veia mai més la llum del sol.