El Carrer Maria (Extracte: La fonda de la Montserrat)

La fonda de la Montserrat (del llibre "El carrer Maria")

Els Pubill eren de Tàrrega, que ells pronunciaven «Tàrrga» menjant-se la «e». De petit em sorprenia l’accent lleidatà de la Montserrat i del seu home, en Pubill. Tenien una filla única, lletgeta i una mica bleda, que parlava normalment, amb l’accent de Barcelona. La Montserrat tenia un físic sòlid i era una treballadora incansable. La seva activitat frenètica, la seva planta i la seva autoritat relegaven, tant el marit –un
«zero a l’esquerra», segons l’àvia Antònia– com la filla, a un segon pla. Ambdós semblaven treballadors a les seves ordres, com els cambrers o els cuiners.

L’entrada principal del restaurant i de l‘hotel que regentaven era al nº 38 del carrer Gran de Gràcia, cantonada al carrer Maria. L’hotel era un edifici de quatre o cinc pisos que jo no vaig veure mai per dintre. Entrant pel carrer Gran, a la planta baixa hi havia el bar, i tot seguit el restaurant, que es prolongava un bon tros més enllà de l’edifici del hotel i s’endinsava en el carrer Maria. Al restaurant –tothom al carrer en deia «la fonda»– s’hi entrava també per una porteta lateral que donava al carrer, gairebé davant per davant del pastador de la fleca de l’àvia.

La llum del exterior entrava als salons del res- taurant a través de quatre o cinc finestres semicirculars, prote- gides preventivament amb reixes de ferro, que encara exis- teixen, per por d’algun cop de pilota. Al terrat del restaurant hi havia una senyora terrassa, on s’estenia la roba de l’hotel i es fotografiaven els grups de convidats de casaments, batejos o altres celebracions familiars. L’any 1932 els meus pares, que van fer el banquet de noces a la fonda, es van retratar amb els convidats en aquesta terrassa. La cuina del restaurant era al subsòl, i es ventilava a través d’una finestra d’uns tres metres de llarg per uns quaranta centímetres d’alt, protegida per una tela de galliner. Aquesta obertura quedava al nivell de terra del carrer Maria: les normes de higiene d’antany no eren les d’enguany.

La cuina dels Pubill donava a la reixa a la dreta de la foto, que toca a terra. Allà, hi tiraven les «bombes». Les reixes protegien el saló del restaurant.
Després de l’evicció de la tieta per la Montserrat, jo anava contentíssim a la fonda de la Montserrat, de tant en tant, a comprar canelons –tres per nou pessetes– o bé patates fregides –un plat valia cinc pessetes–, quan a casa el sopar no era llest a l’hora, o quan es celebrava un esdeveniment.

Cada any, per Sant Jaume, l’àvia convidava a dinar a la fonda tota la família, sense oblidar la Conxita, l’amistançada del tiet Jaume. Indefectiblement es menjava canelons o arròs, pollastre i meló. Jo m’havia pensat sempre que la invitació de l’àvia es feia per mi tot sol. Jo em deia Jaume, i, a més, havia nascut un vint-i-cinc de juliol, el dia de Sant Jaume, i doncs, a les postres, bufava les espelmes de l’indispensable pastís de pa de pessic de can Pujol i rebia regals de la part dels presents. Quan em vaig adonar que l’àvia ho feia només pel seu fill primogènit i col·laborador seu a la fleca, vaig trigar a pair el desengany. L’àvia es desentenia totalment dels sants de la meva mare o del tiet Pere. Els seus altres fills els celebraven cadascú a casa seva i pagant-ho ells.

La Montserrat no ens agradava gens, ni a mi ni als amics del carrer. Li dèiem la «Parchi amb gafes», epítet inventat per l’Emili Mora, que ningú no sabia el que volia dir, però que tothom endevinava que no era gens respectuós. Com que jugàvem a pilota sota les finestres de la cuina i dels menjadors –allà no hi havia cap perill de trencar vidres–, els crits i el soroll molestaven els clients del restaurant, i la pols que aixecàvem anava a parar als fogons del subsòl.

La «Parchi» no ho tolerava, i ens amenaçava, de la porta estant i amb molta violència, de dir-ho als nostres pares i fins i tot de trucar la policia. Per venjar-nos, més d’una vegada els amics llençaven amb violència grapats de ciment barrejats amb sorra i vidrets, tot plegat embolicat amb paper de diari, per la finestreta que donava a la cuina. En dèiem «bombes». En un diariet efímer que l’Albert Bori, en Josep Orengo i en Lluis Tortajada redactaven, en castellà, amb la màquina d’escriure del pare de l’Albert, es feia sovint la «Parchi» protagonista de fets poc gloriosos, totalment inventats o molt exagerats.

Jo anava en compte amb aquestes agressions i vituperis, tota vegada que la fonda Pubill comprava el pa a casa. Era el client més important de la meva àvia.