El carro de les escombraries (de "El carrer Maria")

El carro de les escombraries (de "El carrer Maria")
Tant si feia fred com calor, cap allà a les cinc de la tarda apareixia el carro de les escombraries. Baixava pel carrer Sant Pere Màrtir –tirat per un cavall molt pacient–, girava a la dreta amb lenta solemnitat, i entrava al carrer Maria. Es parava una primera vegada davant del número onze, l’escala d’en Manolo.

El carro no s’assemblava de res al d’en Salvador, el camàlic. Era com una capsa tancada. Només es podia accedir al seu interior a través de quatre forats practicats al sostre, tapats per unes plaques metàl·liques lleugeres. L’escombriaire podia obrir-les i tancar-les amb gran facilitat, i inclús deixar-les obertes, mitjançant una barreta de ferro posada de través, tal i com s’aguanta oberta la tapa posterior d’un piano de cua. Les quatre obertures permetien repartir les escombraries dins del carro de manera equilibrada, sense necessitat de remoure-les. L’empleat municipal les obria, ara l’una ara l’altra, abans d’abocar les immundícies domèstiques dins la capsa verda.

L’arribada del carro anava precedida d’un toc de trompeta llarg, d’una sola nota, perquè l’instrument musical de l’escombriaire no donava per més. Les dones del carrer, així que sentien aquell so sense parell, agafaven el cubell de les escombraries i, corre-cuita, baixaven les escales i es posaven a la vorera del carrer, fent cua per buidar el cubell. L’escombriaire, uniformat –espardenyes de veta, calces de vellut, camisa i gorra–, carregava els continguts dels cubells en un cabàs d’espart, i, amb la perícia d’un gimnasta i la seguretat d’un artista de circ, es posava el cabàs al cap –protegit per la gorra–, i el mantenia estable amb la mà dreta. S’agafava amb la mà esquerra al dalt d’una de les rodes del carro, posava el peu esquerre en el radi horitzontal de la roda, s’enfilava com un gat i, amb la decisió del ballarí que llença la ballarina enlaire, abocava el contingut del cabàs dins del carro a través del forat que havia seleccionat.

Fet això, tornava a baixar i repetia l’operació tantes vegades com fos necessari. Aturava el carro una segona vegada davant del número nou, l’escala d’en Lluís i dels Franquet, sense fer cap més ús de la trompeta. Les dones ja l’esperaven amb els cubells, lluents i preparats, sense que hi hagués al carrer Maria cap emulació entre elles per la brillantor dels recipients, al revés del que passava en altres carrers. Un cop feta aquesta segona tanda de càrrega, el carro, el cavall, l’escombriaire i la trompeta se n’anaven cap al carrer Gran, sempre amb aquella actitud solemne del pas lent i compassat del cavall.

Net i polit, l’escombriaire –com també ho feien el sereno, el carter, el vigilant o el fanaler– apareixia a la fleca de l’àvia a mitjans de desembre amb la felicitació de Nadal. A la cara de davant de la cartolina hi havia un dibuix estilitzat del funcionari en actitud marcial, en l’exercici del seu ofici. A la cara del darrera del cartronet es podia llegir una poesia nadalenca, en castellà –o bé en català, a vegades–, desitjant flors i violes per tothom. L’àvia donava sempre dues pessetes a cadascú. A nosaltres, l’escombriaire, el carro, el cavall i la trompeta no ens interessaven gens. Fins i tot ens molestaven perquè havíem de parar els jocs, esperant que se n’anessin, tot resistint la pudor que exhalaven.

Els nostres municipals preferits eren els de la manguera –els dèiem els «mangueros»–, que venien a l’estiu i ruixaven des del carrer Gran uns deu o quinze metres del carrer Maria. El raig no podia anar més enllà. Aleshores, paràvem el joc molt contents, ens acostàvem perillosament al potent sortidor d’aigua, i cridàvem «la xeringa curta, que no hi arriba; quan hi arribarà ja serà demà!». Sovint deixàvem que ens ruixessin: era una verdadera diversió