El record de quan ens estimàvem...

Avui he pensat en tu, costa de creure, després de tants anys. Et juro que des que ens vam perdre de vista, hi havia pensat poques vegades, en tu, però avui, no sé perquè has tornat a apropiar-te de la meva ment, com quan érem dues criatures, com quan ens estimàvem. Bé, de fet sí que el sé, el motiu d'aquest record, i és que avui, mentre anava cap a la feina, he posat la ràdio i en aquell moment sonava aquella cançó... Saps quina vull dir, oi? Quins records... I sense pensar, he dit el teu nom i el teu primer cognom en veu alta. I he somrigut. I m'ha vingut un calfred, i fins i tot, les cames m'han tremolat (una mica). He tornat a sentir aquelles pessigolles a la panxa, que feia tant que no sentia. I llavors he pensat en com devies ser, com devies estar i amb qui. Estaràs casat? Encara te'n recordes de mi? M'agradaria veure't, algun dia d'aquests, per parlar-te, per saber si encara està en peu aquella promesa que ens vam fer un dia, aquella de no oblidar-nos mai. I potser fins i tot et diria, que avui, en sentir la cançó, m'he adonat que encara sento el mateix que quan teníem catorze anys, el mateix que quan ens estimàvem. Exactament el mateix.