El què m'han pres

El què m'han pres

El galimaties que va produir la sentencia del TC en general i, pel que fa a la meva persona, a mí en concret, i ho dic perquè jo me la vaig llegir, em va deixar amb ganes de recórrer a algun Tribunal Internacional. Hagés estat encara graciós obtenir una sentencia de jurisprudents com Garzón al meu respecte.

Sembla que als 145.000 catalans que, com en Garzón i altres doctes jurisconsults, viuen i treballen a l'estranger no els hi ha afectat, o serà que no s'han llegit la sentencia, o serà que, pel temps ja passat, tant se'ns el fot.

Des que em vaig assabentar de la sentencia em va entrar el dubte del si soc o no soc català, de veritat, ho dic sense ganes de voler fer riure a ningú, ni menys encara amb cap gana de fer-ne burla. Ho dic volent trobar en ma persona una mínima justificació existencial i una certa dignitat humana. M'ho he llegit més de vint cops i no hi ha cap dubte, ara em diuen que per a ser català s'ha de formar part de
"...el conjunto de ciudadanos españoles que han de ser destinatarios de las normas, disposiciones y actos en que se traduzca el ejercicio del poder público constituido en la Generalitat de Catalunya".

Anem per parts, primera, quines normes em te destinades o em pot destinar a mi la Generalitat de Catalunya? Molt fàcil, tot allò que la Generalitat estableixi de llei. Això m'ho va de dir el meu advocat, aprofitant la visita que li vaig fer per a posar en ordre la meva declaració de renta de l'any passat i que la administració luxemburguesa m'acabava de reclamar.

Me'n anà cap a casa pensatiu. Tant pensatiu que per poc em foto una trompada amb el cotxe quan el del davant va frenar en sec. Ei! No val a riure, val? Això és cosa seria. O sigui que no, arribo a una conclusió categòrica: jo no soc català. No tinc cap dubte -i el meu advocat tampoc- de que La Generalitat de Catalunya no em té destinada cap norma ni disposició en tant que ciutadà, al dia d'avui. Ja m'han fotut! Ja no soc català! I ara a qui em puc anar a queixar? Al Tribunal Constitucional? No, em diu el meu advocat, que el Tribunal Constitucional és irrevocable.

Els advocats luxemburguesos la saben llarga, amb això s'assemblen als advocats espanyols. Se saben de cor el Dret Romà i el Codi Napoleònic, aquell que es va dictar pel voltants del 1800. La saben, uns i altres, més llarga que els advocats i homes de dret catalans, que, ves per on, m'han pres la meva naturalitat sense que cap d'ells se'n hagi enterat (ho hauriem de dir assabentat si així s'estableix per llei?).

Ara ja ho tinc coll avall: soc un apàtrida, que hi farem! Que hi podrem fer, si ho diu l'irrevocable Tribunal Constitucional.

M'he quedat, doncs, de cop i volta orfe. Com aquell llegendari noiet occità, al que la justicia havia enviat son pare a galeres, anomenat "Joan-l'an-pres", El nom li venia perquè, abandonat i vagant pels carrers, la gent gran compassivament li preguntaven: Joan, on és ton pare? I responia desconsolat i obrint els palmells de les mans cara amunt: l'han pres.

***


Onofre l'apàtrida